Cantant multiusos
El planter suís no és especialment vistós en la seva contribució a la panoràmica de la música pop, rock i similars a escala internacional. El cas de Sophie Hunger no trenca essencialment l’equació, ja que la seva proposta és perfectament homologable i englobable en una de perfils anglosaxons, utilitzant l’anglès com a arma principal d’expressió i una barreja de recursos estilístics contemporanis.
El que la desmarca d’altres cantautores indie és el que demostra aquest Danger of light, un quart àlbum en el qual consolida un estil la principal característica del qual és precisament la seva dispersió estilística. Es coneixia –per autoconfessat– el seu interès cap al pop-rock britànic, les arrels franceses o les músiques folklòriques escandinaves, i aquí ho ratifica, i amplia el seu camí pel jazz, el rock i el blues. El so de l’enregistrament, proper, escassament elèctric i amb protagonisme de les segones veus, solistes de vent i guitarres acústiques, acosta una manera de fer música propera al cafè teatre.
La identitat, no obstant això, continua no ja amb la seva versatilitat poliglota, sinó amb unes lletres europees agudament acerades –la crisi, una jove combativa europea i el dubte leninista: què fer?–, que assoleixen un dels seus cims irònics en l’alemanya Das neue: “l’islam és la nova Església catòlica; Alemanya la nova Turquia”. Comparacions al marge –P.J. Harvey, Fiona Apple–, Hunger és una cantant lluminosa i una compositora excel·lent, d’ampli traç.