Navarro, el rei de l’escac i mat

Va agafar la pilota. El seu equip perdia. Va aixecar la mirada. Va dibuixar un eslàlom, va driblar, va penetrar i va encistellar. No era un tir obert, ni un llançament des de la línia de personal. No, era una jugada màgica, només a l’abast dels que mai no perdran la classe. La va firmar Navarro per dir present, per agafar les regnes d’un partit industrial, res a veure amb l’espectacle del dia del Madrid.

Llastat per les lesions que l’han perjudicat les últimes temporades, el líder del Barça encara té prou coratge per tirar del carro, per pal·liar un mal dia d’un esgotat Pete Mickeal, per endolcir una jornada erràtica de Lorbek, per anotar els punts quan valen, quan no són sobrers. Navarro juga ara al ritme que pot, no al que vol. El seu cos i les seves ganes de jugar tant amb el seu equip com amb Espanya li han anat minant, però mai no se’l pot donar per mort. Quan gairebé no havia aparegut, va emergir entre el final del tercer quart i l’últim període per desbloquejar la partida d’escacs que s’havien marcat els dos entrenadors. Navarro va posar l’escac i mat sense que ningú pogués treure-li els galons. Hi ha una cosa que l’escorta no ha aconseguit en la seva dilatada carrera. Mai no ha estat escollit millor jugador d’una Copa del Rei, malgrat ser un habitual de les finals (el Barça jugarà aquest vespre la quarta consecutiva). Avui pot omplir aquest apartat del seu meravellós full de serveis. Ell es conformaria amb guanyar el títol. Després d’eliminar els gegants vestits de blanc i els amfitrions, els pronòstics passen a les mans del Barcelona en una competició que penalitza els favorits. De fet, el seu rival a la final l’ha guanyat aquest curs a la Lliga. Però si Navarro decideix...