Es dopen els futbolistes?
La denúncia de l’expresident de la Reial Societat ha obert un tema tabú
Es il·lusori imaginar per un sol instant que el futbol únicament recluta sants, mentre la resta d’esports reconeguts com a contaminats a gran escala pel dopatge, com el ciclisme, l’halterofília i l’atletisme, estarien exclusivament formats per canalles, mentiders i tramposos. Aquest discurs no es manté, si no és en un parvulari”.
L’autor d’aquesta contundent sentència és el doctor Jean-Pierre de Mondenard, nascut a Nimes fa 69 anys, una de les autoritats mundials en la persecució del dopatge. Ha escrit una quarantena d’obres sobre medicina de l’esport i entre aquestes més d’una dotzena dedicades exclusivament al dopatge i molt especialment un dels pocs tractats sobre el dopatge en el futbol, sota el títol La loi du silence.
El món del futbol, durant anys, s’ha parapetat darrere d’una veritat a mitges: “No hi ha cap producte capaç de convertir un mal futbolista en un bon futbolista, o un de bo en un d’excel·lent”. Així ho afirma, sense anar més lluny, Sepp Blatter, el president de la FIFA. El dopatge no serveix per a res en aquest esport on la tècnica és fonamental, argumenten els
SEPP BLATTER “No hi ha cap producte capaç de convertir un mal futbolista en un de bo”
defensors de l’exquisida pulcritud de l’esport rei.
No obstant això, no sembla gaire difícil replicar que, si bé cap producte no ensenyarà a regatejar al davanter més eficaç del món, una bona preparació sí que li permetrà regatejar amb la mateixa facilitat, amb la mateixa frescor, en definitiva amb la mateixa efectivitat, en el minut 1 i en el minut 90, al llarg d’una temporada de trenta partits i escaig (com en els anys cinquanta) o durant una exigent campanya del futbol actual, amb més de seixanta partits d’alta tensió (eurocopes i mundials a part) per any, amb viatges constants i poques sessions d’entrenament. Sense parlar dels productes prohibits que acceleren la recuperació de les lesions, encara que sigui a costa de fer malbé per sempre les articulacions i escurçar la carrera de l’esportista. En el futbol recent n’hem vist més d’un cas. “Es pot afirmar”, explica Mondenard, “que un futbolista ben preparat amb EPO, anabolitzants, transfusions, etcètera, correrà més temps, saltarà més alt i xutarà més fort que un rival no preparat”.
Entre els primers equips de la llegenda del futbol que van ser acusats de dopatge destaca la selecció alemanya que es va proclamar campiona del món de manera inesperada el 1954, en vèncer els favorits hongaresos per 3-2 a Berna. El 2010, un estudi de l’Institut Federal (alemany) de Ciències Esportives va reafirmar les hipòtesis que havien circulat durant dècades. En l’estudi s’indica que alguns jugadors d’aquell equip, no tots, van rebre amfetamines, un estimulant que s’havia assajat amb èxit per millorar el rendiment dels soldats alemanys durant la segona guerra mundial. També es va descobrir que alguns dels components de la selecció van tenir icterícia quan van tornar, segons se sospita per l’ús de xeringues mal esterilitzades.
Però la investigació potser també hauria d’aprofundir en l’altre bàndol, la selecció hongaresa. Dels seus onze finalistes, cinc van morir al voltant dels 55 anys: tres per problemes cardíacs, un amb càncer i l’últim per un accident vascular cerebral.
El món del futbol sempre s’ha sentit impune davant el dopatge. Per tant, no hauria de sorprendre gaire que l’exporter de la Reial Societat, l’holandès Sander Westerweld, negui tota pràctica prohibida en les mateixes declaracions en les quals assegura amb total candidesa que abans i després dels partits “ens posaven una via intravenosa”. Tot net, sens dubte.
En el passat s’han succeït declaracions similars. L’irlandès Tony Cascarino ha explicat que durant el seu pas pel Marsella (anys 90) el metge del club els punxava sovint: “Em sentia més fi, més ràpid, disposat a menjar-me la pilota”. Chris Waddle, que també va passar per l’Olympique, ha recordat que “ens punxaven tot el dia, el metge deia que era per recuperar-nos de l’esforç”.
MUNDIAL 1954 L’Alemanya que va sorprendre a Berna és un dels primers casos generalment acceptats
Alessandro del Piero, que va pertànyer al Juventus més acusat de dopatge de tots els temps, ha declarat que “jo només vaig tenir una perfusió perquè em produïen reaccions al·lèrgiques”. Però aquell Juventus va tenir un important procés per dopatge, el més destacat en el reticent món del futbol. Segons L’Équipe, que va tenir accés als informes del cas, tretze jugadors van reconèixer haver abusat de preparats amb ferro, entre els quals Zidane i Deschamps. Altres, com Cannavaro, es deixaven filmar mentre s’injectaven la vigília d’una final amb el Parma.
Fins i tot el gran Franz Beckenbauer, campió del món amb Alemanya el 1974, assenyalava poc després, el 1977: “A la Bundesliga tot el que permet millorar el rendiment és lícit. Ens punxen i prenem pastilles de tota mena”.
El cas de l’Olympique de Marsella mereixeria igualment un estudi en profunditat. Eric Cantona, en un llibre de memòries, ha explicat com un dia va arribar al vestidor i va topar amb aquesta inscripció a la pissarra: “Avui, punxada per a tothom”. I ell va agafar el guix i hi va afegir: “Menys per a Cantona”.
Els casos de controls positius en el futbol són escassíssims. Només un canvi radical de l’estratègia podria modificar l’estadística que amb tant orgull llueixen la FIFA i la UEFA. On cal controlar és fora de competició i per sorpresa, a les pretemporades i a les aturades hivernals. No obstant això, Mondenard, sense ser exhaustiu, ha comptabilitzat prop de 300 casos sospitosos (no tots positius) fins al 2010.
Com conclou l’especialista francès, “és imprescindible retirar a les federacions l’organització dels controls i el poder sancionador. És com si el director d’una empresa en fos també el delegat sindical”.