El Barça guanya la Copa del Rei de bàsquet
L’equip s’imposa en la segona meitat al València després d’un inici de partit igualat
L’equip que dirigeix Xavi Pascual va aconseguir ahir a Vitòria el títol número 23 de la Copa del Rei (amb el qual iguala el Reial Madrid) en un partit en què es va mostrar clarament superior al València.
El Barcelona Regal, campió de Copa. Clarament. Fàcilment. Sense deixar la més petita opció de somiar en la sorpresa a un València decididament inferior. Estava cantat: els blaugrana ja havien fet la feina més dura els dies anteriors, eliminant primer el gran favorit i a continuació l’amfitrió, i no podien pas fallar en una final en què tenien tots els números per emportar-se el seu vint-i-tresè títol en la competició, amb la qual cosa igualen l’historial del Madrid. És el primer que aconse- gueixen a Vitòria, i amb això posen fi a un llarg malefici. Sí que persisteix l’individual de Navarro, que ja ha guanyat sis Copes però mai no ha estat l’MVP, guardó que va recaure en Mickeal. Ahir el capità va jugar un dels pitjors partits de la seva carrera (0/2 de dos, 0/6 triples i un -7 de valoració), però això no enterboleix la seva contribució a aquest títol en els dos partits anteriors. Que de fet van ser dues finals, molt més que el d’ahir, en què la diferència era tan gran que el seu equip va dominar amb autoritat malgrat el dia negre de la seva estrella. I ho va fer sense encertar en els triples (21%), com ja va passar contra el Madrid. Però va arribar fins als 85 punts perquè la de- fensa, la seva millor arma, no només va convèncer els valencians que no hi tenien res a fer sinó que li va proporcionar moltes cistelles fàcils. I en l’estadística hi ha un detall fonamental: el Barça va recuperar més pilotes (9) de les que va perdre (7), una cosa que passa poques vegades.
El primer temps va ser igualat, però ningú no dubtava de com s’acabaria el partit. Sada va ser indiscutiblement el millor en l’arrencada, i un triple seu quan ja havia fet dues cistelles i dos rebots va donar aviat a l’equip un avantatge ràpid: 14-6 als 5m 42s. Però després va passar una cosa inesperada: va ser el quadre blaugrana el que va baixar de rendiment quan van començar les rota-
EL MILLOR DEL TORNEIG L’equip blaugrana no va deixar ni la més petita opció a un València que es va mostrar inferior LÍDER ATRAPAT El Barcelona iguala l’historial a la Copa del Madrid i aconsegueix el seu vint-i-tresè títol
cions als dos bàndols. I això que Navarro havia estat fatal, havia fallat tres triples al primer quart. Al segon en sumaria dos més i un altre llançament de dos errat, per arribar al descans amb un estranyíssim 0/6 i un -4 de valoració.
Però tornem enrere. Les errades barcelonistes en el llançament, amb fins a quatre taps en contra en el període inicial, li van fer perdre l’avantatge: un triple de Markovic a falta de 17s va posar per davant per primera vegada un València decidit a jugar dur perquè el rival no pogués jugar al seu aire imposant un ritme alt. Així, en els 31 segons inicials del segon quart li van caure tres personals, a l’equip de Perasovic... però cap més fins al des-
cans. Estrany.
Xavi Pascual va fer un triple canvi als 12m per fer tornar a la pista Navarro, Wallace i Tomic, en vista que els suplents del rival ho feien millor que els seus, i després del 21-26, màxim avantatge valencià, va recórrer a Oleson i Jawai quan li va caure la tercera falta a Tomic. Jawai havia començat fatal, fallant els quatre primers llançaments, però en aquell moment la seva connexió amb Marcelinho va ser clau perquè l’equip recuperés el domini i
SENSE RIVAL Els barcelonistes ja havien fet gairebé tota la feina eliminant el favorit i l’amfitrió MICKEAL, MVP El nord-americà es va emportar el guardó individual en la primera Copa del Barça a Vitòria
el 29-30 ja quedaria com l’últim marcador en contra.
Tot el segon temps va tenir un clar color blaugrana. Jawai va cometre la segona i la tercera faltes en els primers 44s del tercer quart, però Xavi Pascual va decidir mantenir-lo a la pista i l’australià va respondre a aquesta confiança amb dues cistelles, la segona amb tir lliure addicional, que permetien al Barça repetir l’avantatge anterior més gran: 41-33. Arribava, després, la primera cistella de Lorbek, després un dos més un de Tomic, un inútil intent de Perasovic en una zona 3-2, una entrada d’Oleson i a continuació la jugada que literalment, tot i que encara faltaven 15 minuts, es va carregar la final. Per la distància al marcador i, més encara, per la creixent, ja immensa diferència que s’observava entre l’un i l’altre equip.
Va ser quan Doellman va intentar un triple i va ensopegar amb el tap d’Oleson, que és 15 centímetres més baix que ell! Sada va recollir la pilota i la va enviar tot seguit al Oleson mateix –notable, la seva participació en aquest títol, i més sent un nouvingut–, que va fer pujar el 52-39.
I prou. Ningú no es va immutar quan el València es va posar a 6 punts a l’últim quart –els dos pivots blaugrana, sempre molt millors en atac que en defensa, eren a la banqueta amb quatre faltes–, perquè Lorbek i Marcelinho van convertir els últims minuts en un inútil intercanvi de cistelles. Feia estona que la Copa tenia amo.