El filòsof Eugenio Trias mor als 70 anys

El filòsof barceloní mor als 70 anys

Eugenio Trias, el filòsof que va pensar l’ésser humà com un ésser fronterer entre la raó i les seves ombres, entre el passat immemorial i el futur transcendent, va morir ahir a Barcelona als 70 anys, arrossegat per l’última escomesa del càncer de pulmó. El funeral es farà demà al tanatori de les Corts.

Trias havia anat construint el seu pensament filosòfic llibre a llibre, deixant enrere algunes influències de l’època fins arribar a establir una filosofia personal. En el seu itinerari vital també va anar cremant etapes, com explica a les seves memòries (fins al 1975) El árbol de la vida, títol que indica la seva influència orientalista, però que pren de la pel·lícula d’Edward Dmytryk, on el jove per madurar ha de buscar l’arbre ocult al bosc els fruits del qual “obren tots els panys i tanca totes les ferides”. Nascut d’una família conservadora, va passar per l’Opus Dei (després d’un sermó de la seva mare i amb el cineclub Monterols com a reclam), va prolongar els seus estudis barcelonins de Filosofia a Pamplona, Madrid, Bonn, i Colònia, on, a més de començar la seva fascinació per Plató, va abandonar les dutxes fredes matutines (“l’Opus va ser el meu hybris, l’obcecada extralimitació”) en part pel seu desig de veure les pel·lícules prohibides de la nouvelle vague i la visió d’una guapa estudiant alemanya.

Trias, que amb només 25 anys va liderar un cop de timó en la filosofia espanyola (V Convivència d’Alcalá de Henares) es va afiliar (per poc temps) al PSUC, va participar a Los Cuadernos de la Gaya Ciencia (posat en marxa per Rosa Regàs amb Fernando Savater i Félix de Azúa, entre d’altres), va esmenar la plana a la vaca sagrada del comunisme Manuel Sacristán, va descobrir Buenos Aires, i les seves camises florides a les fotos de la gauche divine reflecteixen els nous aires perfumats de marxisme nietzscheà. Bataille, Klosowski, Blanchot, Lacan, Jakobson però també Otto Rank, Junger, Mircea Eliade... Era el reconeixement del cos, la passió amorosa, el sagrat, els somnis, el riure i la dansa, el carnaval, el cinema, la música, l’arquitectura, la mística, l’element dionisíac, desmesurat, que completa l’harmonia apol·línia. També publica a Tusquets una novel·la, psicodèlica?, a quatre mans amb el seu germà Carlos, Santa Ava de Adis

Abeba: “Els Trias van ser llavors els nostres Boris Vian, Queneau, Georges Perec i l’OuLiPo, en una sola firma: Cargenio Trias”, escriu en les seves memòries Martínez Sarrión.

Anys després, Trias, fervent lector del Romanticisme, Goethe i Novalis, diria que la seva proposta “pretén sotmetre la raó filosòfica a un diàleg constant amb les seves pròpies ombres”, i que només és accessible mitjançant la dimensió simbòlica, el llenguatge de l’art (Rothko, Turner, Tàpies) o del cinema, i, sobretot, la música, que uneix emoció i pensament.

Eugenio Trias –que havia utilitzat la psicoanàlisi per analitzarse durant quatre anys– troba l’element central del seu pensament en una citació de Wittgenstein: “L’home és el límit del món”. Ell canvia la frase, el límit no és un mur insalvable, sinó una porta de doble cara, el lloc de la frontera entre el que es pot dir i el que només es pot mostrar, entre el significatiu i el sense sentit, entre el