La cova d’Alí Babà?

LA hipocresia deu estar forjada en l’acer toledà que el ranci màrqueting hispànic atribuïa a l’espasa del Cid Campeador. Indestructible. Aquesta duplicitat ètica permet a molts simular nàusees per la indubtable fetor que desperta aquest país quan les seves clavegueres flueixen de nou a cel obert. Navegaven pel subsòl amb el coneixement de gairebé tothom, però resulta molt desagradable el tuf que produeix el col·lapse del clavegueram social. Ara bé, no siguem càndids. Resulta legítim i necessari que ens interroguem sobre si hi ha una cosa que els diners no puguin comprar; sobre l’existència de tants artistes de la mentida i l’engany, sobre la multitud de persones que són tramposes per naturalesa. Fa anys que un científic i intel·lectual argentí octogenari teoritza sobre la hijoputez intrínseca de l’ésser humà; però aquest és, probablement, un altre debat. O no. Tornem al tema que ens ocupa. Els corruptes espanyols els van crucificar la setmana passada dues publicacions britàniques que passen per bíbli- es del capitalisme: el diari Financial Times i el setmanari The Economist. Van publicar, no sense raó, que totes les nostres institucions presenten símptomes de putrefacció i fins i tot van assumir la proclama rebel que en aquest país no hi ha pa per a tant xoriço. Som la cova d’Alí Babà i els 47 milions de lladres. Només hi ha una petita pega. No hi ha corrupte sense corruptor. I tant els uns com els altres somien amb les illes Caiman, les Verges, Jersey, les Bermudes i Gibraltar. Totes, paradisos fiscals britànics. Aquí només s’evadeix perquè cap patriota no ha aconseguit crear una oficina bancària, amb tributació zero, a l’illa de Perejil o a Andorra mateix. I el que és pitjor: tenim justiciers que són més falsos que un ordenança de Standard & Poor’s.