El llistó dels imputats

ELS escàndols per corrupció dominen el panorama polític i ocupen diàriament la narració periodística de la nostra vida pública. No és estrany que la ciutadania, desconcertada per tantes notícies desoladores, estigui perdent la confiança en el sistema polític. Els comentaris d’ascensor han deixat de referir-se al temps o a la crisi; amb sorna o amb indignació, amb acidesa desoladora o amb una indignació irreprimida, els ciutadans corrents, especialment els joves, els més castigats per la crisi, estan percebent el nostre sistema polític com la reedició ibèrica de la cova d’Alí Babà.

S’escampa la sospita que els comportaments irregulars en l’entorn dels partits s’han desenvolupat en un clima de total impunitat. S’estén entre els ciutadans el desànim general davant l’excés de desimboltura i irresponsabilitat amb què, malgrat les greus sospites, els partits fan front a l’aparició de casos de corrupció. S’està generalitzant la impressió que és tot el sistema polític el que està infectat; que la corrupció forma part de la cultura política del país i que, per tant, la desafecció ciutadana –la desconfiança cap als poders públics– està més que justificada. La primera víctima de la corrupció és, per tant, la democràcia.

I és que els casos de corrupció no afecten només els partits polítics. Poc o molt esquitxen totes les institucions. La presidència del poder judicial va quedar mesos enrere tacada per un lamentable cas d’aprofitament privat dels diners públics. Els poders legislatiu i executiu, ja siguin al Parlament i al Govern d’Espanya (cas Bárcenas), amb una ministra a la corda fluixa, o als parlaments i governs autonòmics, el català inclòs, estan condicionats per incomptables sumaris i investigacions, alguns de gravíssims, en els quals es parla de xifres milionàries de saquejos sistemàtics de l’erari, d’abús de poder i d’informació privilegiada, de trasllat dels diners robats a comptes a Suïssa, d’ocultació de diners al fisc, de doble comptabilitat, de cobraments il·legals, d’inflament del preu d’obres públiques, de finançament il·legal. Són els casos Gürtel, Palau, els ERO andalusos, Palma Arena, Campió, etcètera. Els sumaris i les investigacions també afecten nombrosos municipis. Per si tot plegat no fos prou, el cas Nóos implica Iñaki Urdangarin, amb la qual cosa fins i tot la monarquia ha quedat afectada. EL pitjor que té aquest moment històric presidit per la sobreabundància de casos de corrupció és que, fins i tot quan les denúncies són falses, fins i tot quan els indicis són febles, fins i tot quan les proves són escasses, la societat tendeix a donar-los credibilitat. L’abús privat de la cosa pública ha arribat tan lluny que la societat espanyola creu sense necessitat de proves en la culpabilitat dels acusats, mentre que descreu cada vegada més l’honestedat, serietat i bona tasca dels nostres càrrecs públics. Fent-se ressò d’aquest estat d’ànim, no són pocs els corresponsals estrangers a Espanya que han arribat a associar la corrupció espanyola a la dels països més corruptes del planeta. La corrupció preocupa la ciutadania, però també preoupa els nostres aliats a Europa i al món.

Tots aquests casos de corrupció serien desoladors en situació de bonança econòmica, però són tremendament feridors en el context de la crisi econòmica que castiga les classes mitjanes i populars, afecta els serveis bàsics de l’Estat de benestar (sanitat, educació, protecció social) i està condemnant una generació d’universitaris a l’emigració. La duresa d’una crisi que fa anys que erosiona les vides quotidianes d’amplis sectors de la població fa més insuportable l’espectacle d’una vida pública infectada per uns depredadors que, gairebé amb total impunitat, han estat saquejant les arques públiques en plena època de sacrificis, retallades i estretors.

La indignació de la ciutadania converteix el tema de la corrupció en l’oportunitat única dels salvapàtries i els populistes. La nostra democràcia podria entrar en zona de risc si la corrupció s’aliés amb la demagògia. Ens referim a la demagògia política, però també a la demagògia mediàtica. Cal, per tant, afinar el diagnòstic i les solucions per evitar que al mal de la corrupció hi hàgim d’afegir el mal del populisme. En aquest sentit, cal prendre mesures clares i molt contundents per evitar que el soroll, els rumors i les falses acusacions es fonguin amb els casos reals i es barregin amb les investigacions en curs afavorint un clima irrespirable que podria col·lapsar la nostra vida democràtica.

SÓN benvingudes, sens dubte, les mesures que suggeria aquesta setmana la taula institucional que, presidida pel president de la Generalitat en companyia de la màxima representació de la judicatura i de directors d’oficines de control, va debatre diversos projectes legislatius i judicials que facilitin la neteja del sistema. Apostar per la transparència i introduir canvis en la legislació electoral servirà sens dubte en el pròxim futur per renovar els nostres viciats mecanismes de representació i control. Però la urgència i la gravetat del moment exigeixen mesures excepcionals i ràpides.

Es tracta de preservar el prestigi del nostre sistema democràtic. Es tracta d’afrontar amb responsabilitat i realisme l’escepticisme, la desconfiança i el ressentiment amb què l’opinió ciutadana assisteix a l’esfereïdor espectacle de la corrupció en totes les institucions. El nus de la qüestió, en aquests moments, és quina mena de llistó s’ha d’exigir a les institucions i als partits. Fa uns anys, la condemna judicial significava dimissió, si no inhabilitació. Després el llistó va pujar i el tall es va afinar: l’obertura d’un procés penal, això és, el banc dels acusats, conduïa a la dimissió. El greu malestar social que hem descrit anteriorment, afegit a l’enverinament de la competició política, sembla que ara desplaça el llistó més amunt: tall en el moment de la imputació, és a dir, en la primera presumpció de delicte per part del jutge d’instrucció. Imputació: figura garantista del procediment penal que concedeix a l’afectat el dret a declarar amb l’assistència d’un advocat. S’ha de posar aquí el tall? Avui, seria fàcil dir que sí. La plaça pública vol escarments. La societat necessita gestos de catarsi. Imputació-dimissió, sí, en els casos de més rellevància. El paradigma no hauria de ser inquisitorial. Cal preservar la llibertat dels partits. Que cadascú afronti la seva responsabilitat, perquè, en darrer terme, hi ha la sanció de les urnes.