França, de Líbia a Mali
Ha suposat l’operació militar francesa a Mali un gir en el mandat de François Hollande? L’èxit que sembla que mostra l’operació en curs és definitiu i beneficiarà políticament el president francès?
Els sondejos a la baixa arran de la seva elecció com a president assenyalen un lleuger sobresalt. La intervenció ha tingut l’aprovació de més de dos terços dels francesos, una xifra superior al suport concedit a la intervenció a Líbia el 2011 o a la guerra de Kosovo el 1999. No obstant això, cal ser realista; les eleccions presidencials se celebren d’aquí a més de quatre anys i és indubtable que François Hollande serà jutjat pels electors en el terreny econòmic i social.
No es pot negar, de tota manera, que aquesta operació a Mali reforça la seva posició i la de França a nivell internacional.
Se li ha retret el grau d’improvisació. El fet és que l’operació no estava prevista en la mesura que implicava la tramesa d’instructors i altres militars europeus per formar les forces armades malianes des de l’actualitat fins a final d’any. L’empenta dels gihadistes ha estat el factor que ha conduït a una operació militar precipitada. Però Hollande, al qual es retreia la seva indecisió i lentitud, ha donat proves de fermesa i lideratge. L’operació era arriscada i ha triomfat: sense ella, els gihadistes s’haurien apoderat de Bamako. Algunes opinions al·ludeixen al perill de crear un Afganistan a l’Àfrica occidental. Però això és el que hauria succeït si no hi hagués hagut intervenció. Si els gihadistes haguessin pres el control de Bamako i del conjunt de Mali, hauria estat molt més difícil expulsar-los.
A diferència de la intervenció a Líbia, l’operació a Mali té un suport internacional notable. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha votat en dues ocasions a favor del desplegament de forces en aquest país. Rússia, i en menys mesura la Xina, que bloquegen la votació sobre una intervenció a Síria, s’han expressat de manera positiva sobre la qüestió de Mali. L’argument vàlid en aquest cas es basa, senzillament, en la defensa de la integritat territorial i la sobirania, principi sacrosant a Moscou. Des del cop d’Estat militar del mes de març passat i el seu fracàs, no s’han pogut celebrar eleccions; el president interí ha demanat la intervenció de França. D’altra banda, l’alegria amb què els soldats francesos, i posteriorment el 2 de febrer el president François Hollande, van ser rebuts per la població maliana deixa pocs dubtes sobre el suport cap a l’operació. Una operació, així mateix, avalada pels veïns africans de Mali per por d’un contagi de la desestabilització. Finalment, i sobretot, Algèria, que ha dubtat molt de temps si acceptava una intervenció en les seves àrees frontereres per por de patir les conseqüències negatives al seu territori i per motius de principi, l’ha acceptat i l’ha avalat. Alger ha comprès que l’arrelament d’un quist gihadista a les seves fronteres no corresponia als seus interessos.
Si, d’una banda, les tropes africanes reforcen els soldats francesos, d’altra banda Europa s’acontenta de moment amb un suport que no inclou la participació com a tal. Més que ser problemàtic en el pla militar, resulta molt més impropi en el pla polític. Europa, una vegada més, mostra les limitacions del seu discurs sobre la política europea de seguretat comuna.
Les localitats que des de feia mesos estaven sota la fèrula dels gihadistes han estat alliberades amb gran alegria de la població civil terroritzada i maltractada. Els gihadistes s’han refugiat a les zones muntanyoses, d’on serà més difícil fer-los fora. Cal evitar tant sí com no que recuperin el control de les localitats del nord de Mali. Això implica el manteniment d’una presència militar francesa terra africana fins que l’exèrcit malià pugui ser operatiu.
És necessari, sobretot, que aquest èxit militar vagi seguit d’un èxit polític. Cal diferenciar la intervenció líbia de la de Mali. A Líbia no es va preveure “l’endemà” quan van enderrocar Gaddafi. La caiguda del tirà, per afortunada que fos, no ha desembocat en una estabilització del país, sinó que, més aviat, ha conduït a la desestabilització del país i la de Mali. A Mali, els francesos pensen en l’endemà. Aquesta victòria militar seria estèril si no anava seguida d’una solució política. Si es vol evitar que tornin els gihadistes, cal formar necessàriament un exèrcit malià però, sobretot, arbitrar una solució política de la qüestió tuareg. Cal evitar que actes de revenja per part de l’exèrcit malià provoquin un rebuig de les tropes alliberadores, que, com en altres àrees, es convertirien en tropes d’ocupació.