La penombra de la solitud
En l’era de la hipercomunicabilitat i de l’empatia, de les xarxes socials i el tecnoestrès, troben el cadàver d’una anciana a casa seva, arrupida al sofà i envoltada d’ocells. Feia quatre anys que estava morta. Sense ningú que la busqués ni la trobés a faltar, sense preguntes ni respostes, desproveïda dels vincles –fins i tot els més febles– que s’estableixen entre els membres de la família, aquesta que en ple segle XXI continua exercint el paper de les bigues mestres que subjecten l’estructura de la nostra societat.
La imatge s’obre pas al cervell amb una plasticitat aterridora. Perquè la notícia confirma com el fantasma de la solitud s’erigeix implacable sobre un món de parets de vidre que ha extremat la seva il·lusió de transparència, ordre i control. No parlem de la solitud amb pedigrí, la del culte a la individualitat, les monodosis i la nanotecnologia. Ni de la restaurativa, la que cada vegada és més reclamada per “carregar piles”, assossegar-se i reconnectar. Tampoc no es tracta de la misantropia maniàtica, la d’aquells a qui els costa conviure i compartir, i
Costa d’entendre com durant 1.460 dies ningú no trobés a faltar l’anciana
que es dissenyen un pla de vida autònom, encara que sovint estableixen la necessitat que a l’altre costat de la paret hi hagi algú –fins a l’extrem de sentir-se reconfortat en escoltar els passos i les aixetes del pis veí–.
Hem glorificat la solitud elegida, la que exalta i promociona el mercat en clau d’autorealització potenciant la necessitat de temps per a un mateix. Segons exposa amb brillantor el neurocientífic David Eagleman a Incòg
nit, una manera de comprendre millor el cervell és comparar-lo amb un equip de rivals que competeixen a fi d’assolir la mateixa meta, si bé tenen diferents maneres d’aconseguir-la i de resoldre els problemes; un pèndol que oscil·la entre l’automatisme i la reflexió enfrontar-nos a l’abast de la solitud abandonada.
Perquè, què passa perquè totes les defenses socials dimiteixin d’una vida? No és tan sols la precarietat la que amenaça, sinó els efectes col·laterals de l’aïllament ombrívol. Costa d’entendre com durant 1.460 dies ningú no trobés a faltar l’anciana, si de cas la lleu curiositat dels veïns. Pel que explicaven a les televisions, les seves declaracions construeixen un esbós de la sensibilitat col·lectiva a peu d’escala: ens semblava estrany que durant quatre anys les finestres estiguessin obertes i entressin els ocells, deien uns; era una dona antisocial, comentaven d’altres... Qui sap si en passar per davant de la porta segellada, més d’un cop sentissin que en la penombra d’aquella solitud habitava un misteri, o el no-res.
L’absència de xarxes tangibles i d’equipament humà que corroborin la mateixa existència o la mateixa absència és un drama quotidià que pateixen aquells que no elegeixen la vida tot sols, sinó que es veuen empresonats per ella. I no l’hi poden explicar a ningú.