El carnaval infinit
No hi hauria cap disfressa més eficaç que la veritat: ningú no se la creuria. La veritat ja no és versemblant. El carnaval proposa disfresses tan tòpiques com les mentides que els tramposos ens expliquen aquests dies. La màscara més tòpica dels acusats de corrupció és la de l’honestedat: “Tinc la consciència tranquil·la”. O bé: “Són els meus adversaris els que haurien de preocupar-se”. O, amb barroquisme negador: “Estic segur que no es podrà provar que no som innocents”. També és típica la disfressa de víctima: “Ens posen pals a les rodes per perjudicar la recuperació econòmica”. O bé: “Ara que la nació començava a volar ens tiren plom a l’ala”. Entre els que neguen la corrupció, n’hi deu haver de sincers i de falsos, d’honestos i de perjurs. El problema és que la ciutadania creu que tots els polítics porten màscara. Que la política és un joc de disfresses, un carnaval.
Ningú no confia en la possibilitat de contemplar un rostre polític net, sense doble moral, sense antifaç. Sabem que els polítics estan obligats a fer teatre. Els asses-
El triomf de la moda i la cirurgia estètica entronitzen la falsificació com a forma contemporània d’identitat
sors han convertit els polítics en histrions. Han reduït la política a un únic objectiu: atrapar les audiències. Emocionar-les. Excitar, complaure, acaronar les orelles del votant. La política convertida en un gènere teatral. Drama i comèdia polítiques, tensió i passió, calculadament barrejades, procuren fer creure al ciutadà que és veritat allò que només és ficció.
Ara bé, aquesta deriva teatral de la política no és una raresa o una excepció. La teatralització de la política és una manifes- tació més de la teatralització de la vida social. Des de fa un parell de dècades, els mitjans de comunicació imperen sobre les nostres vides. Les pantalles ens hipnotitzen. En l’era de l’homo videns, en la societat de la imatge i la representació, tots mirem o som mirats. L’apoteosi de la moda és l’expressió més genuïna de la cultura de la imatge. Malgrat la crisi, la moda encara és l’eix de la vida social. I és que la moda no solament determina les tendències en vestit, oci, idees i costums. També s’ha convertit en la metàfora del present. M’exhibeixo i, per tant, existeixo. Existim en la mesura en què actuem.
La nostra aparença és la nostra identitat. Construïm la personalitat a partir dels trets exteriors: vestits, pentinats, maquillatges, pròtesis, lífting, operacions, règims dietètics. Hem reduït la identitat a allò que aparentem. Tot allò que portem parla del nostre estatus, de les nostres inquietuds i interessos.
El fenomen va molt més enllà del que anomenem tribus urbanes, tot i que aquestes tribus són la quinta essència d’aquest procés. Un procés que ha reconvertit les velles ideologies, completament buides del sentit original, en simulacres estètics: en instruments de representació teatral. És molt difícil aïllar-se de l’obligació de representar el paper que exigeix l’apoteosi de la moda i el triomf de la indumentària.
Els mitjans de comunicació, altrament, contribuïm a conformar les identitats social en dos sentits. D’una banda, la representació dels actors televisius crea escola en la societat: els individus imiten el que hi veuen. De l’altra, la representació televisi- va es converteix en el màxim ideal social, de manera que, com va suggerir Andy Warhol fa molts anys, l’èxit social es mesura amb la quantitat de minuts en que hom apareix en una pantalla de televisió (o d’internet). L’obsessió per representar, actuar o desfilar davant dels altres ha convertit la pròtesi (tèxtil o quirúrgica) en un element central. El que abans era considerat una limitació (per exemple, haver de recórrer a una espatllera o una faixa per reforçar el perfil), ara es considera un recurs imprescindible.
La falsificació s’ha convertit en la forma més característica de la identitat contemporània. Gràcies al triomf de la cirurgia es- tètica per recrear el cos d’acord amb uns determinats cànons de bellesa; gràcies a la generalització de tota mena de tractaments per frenar o dissimular el pas del temps, i gràcies a la popularització de totes les trampes de la perruqueria, el maquillatge o la moda que abans estaven només a l’abast de minories. L’home i la dona contemporanis, alliberats de l’estigma de la naturalesa, busquen la identitat en la recreació artificial del propi cos. Un cos per ensenyar, un cos per triomfar socialment, un cos per sorprendre, per fer impacte, sigui de manera agradable o desagradable. Per això vaig escriure que el cantant Michael Jackson és un heroi representatiu del nostre temps. Un heroi tràgic capaç de travessar les fronteres de l’edat, el sexe i la raça. D’ell, ja no sabíem si era blanc o negre, nen o adult, home o dona. La raresa de la seva imatge l’allunyava, sí, dels cànons de la bellesa canònica que molts ciutadans encara avui persegueixen, però és que la identitat contemporània no es concreta només en l’obsessió dietètica que turmenta tants homes i dones del nostre temps. La identitat de l’individu contemporani obligat a actuar, a desfilar, a representar, s’expressa rebutjant allò rebut. Com feia Jackson. Rebutjant l’herència natural i proclamant la superioritat de l’artificial.
La reducció de la política a un pur joc de màscares no es pot entendre sense els canvis culturals que han convertit la nostra societat en un infinit carnaval d’artificis, en un barroc somni de fantasies. Profunda i persistent, la crisi econòmica ens va despertant d’aquest somni amb impietosa crueltat.