L’enfonsament de les ciutats

Que poc que parlem de les nostres ciutats! Obnubilats per la lluentor de la nació, captivats pel debat sobre el ressorgir de la regió, atrets per la maquinària de l’Estat, hem oblidat les ciutats i una màxima fonamental: no eixirem de la crisi si les nostres ciutats no n’ixen primer. En l’any 1900, solament 32 de cada 100 espanyols vivien en ciutats. Avui en són vuitanta. Les urbs són gegantescs motors d’activitat econòmica i de concentració humana, nodes del poder, reactius de la cultura. Però avui no reben la meitat d’atenció que altres àmbits territorials de molta menys transcendència.

Govern i oposició discuteixen públicament sobre la conveniència o no d’eliminar les diputacions. Mitjans de comunicació i tertúlies opinen sobre la recentralització de les competències de l’Estat o sobre l’aprofundiment del context autonòmic. Però, han sentit vostès una sola paraula d’aquest Govern o dels anteriors sobre les ciutats? Han llegit alguna iniciativa innovadora sobre política urbana? Han tingut notícia de plans específics per al desenvolupament urbà? I les dades no són gens esperançadores.

La Brooking Institution acaba de publi- car el seu estudi anual per al 2012 sobre el comportament econòmic de les 300 metròpolis més importants del món. Permetinme començar pel final: l’urbs que ocupa la posició més retardada de la taula en relació amb la variació del seu producte interior brut per càpita i de la seua ocupació és Atenes. Trepitjant-li els peus, vénen tres capitals de la Corona d’Aragó, Saragossa, Barcelona i València. I en la posició 296, Lisboa, arran de Madrid i molt a prop Porto, Màlaga, Bilbao i Sevilla, que n’ocupa el lloc 291. És a dir, al rànquing d’aquestes 300 metròpolis, nou de les deu amb pitjor comportament econòmic entre el 2011 i el 2012 són ciutats ibèriques! Mentre açò seguisca així, no eixirem de la recessió. Rescatarem bancs, empreses, governs autonòmics, però deixarem que les nostres ciutats s’enfonsen.

L’informe de la Brooking Institution cou especialment als mediterranis. València ha passat d’ocupar la posició 82 en el període 1993-2007 a la 297 en el 2011-12 i Barcelona del 61 al 298. 297 i 298: agermanats, com sempre, per a les coses bones i per a les dolentes. Necessitem reaccionar. Qui té cura d’aquests temes al Govern de Mariano Rajoy? On són les polítiques específiques per a les ciutats? Quins plans per al seu desenvolupament, per a la seua renovació? Quan Barcelona i València exer- ciran de manera combinada de motors de la regió mediterrània? Quan els seus alcaldes entendran que ciutat i regió urbana són dues cares de la mateixa moneda? Estem tan capficats en la guerra autonòmica, en la contesa nacional(ista) i en el debat federal(ista) que l’altra gran escala de la vida humana, les ciutats, dormita abandonada sense que ningú se n’ocupe. I mentre, els polígons industrials es buiden. Les

Rescatarem bancs, empreses, governs autonòmics, però deixarem que les nostres ciutats s’enfonsen

biblioteques es tanquen. Les places s’embruten. Els transports públics comencen a tardar més del que caldria. Els museus perden embranzida… La ciutat es va paralitzant. Però a diferència d’altres àmbits de la vida humana, la dramàtica conseqüència d’aquesta paralització es deixarà sentir en la generació esdevenidora perquè no oblidem que d’urbs prové urbanitat i de ciutat, civisme i també ciutadà. Estem assistint a una progressiva desurbanització d’Espanya. Una desurbanització que no és quantitativa, sinó qualitativa. Ja es veuen persones tornant a poalejar la vorera del portal de la seua finca com si estigueren al poble, perquè els ajuntaments no tenen diners ni per mantenir la salubritat dels carrers.

L’ordre burgès de la ciutat neta i saludable, del jardí urbà, de la ciutat com escola de persones, del decòrum, de la decència està esclatant. Qualsevol dia haurem de desempolsar els vells manuals d’higienisme del segle XIX. Transitem cap a ciutats callades, ciutats que tanquen al caure el sol, ciutats que dormiten, ciutats que no transmeten vivacitat, energia, espurna. Ciutats que no eduquen.

L’última ocurrència, l’obertura de comerços els diumenges (com acaba de passar en la meua ciutat, València), ja ha tingut una ràpida conseqüència social: els treballadors deixaran de cobrar un petit plus per treballar en festiu i tindran més difícil, senzillament, viure. Un clau més en la caixa que tanca la dignitat humana. És aquesta tota la política urbana que se’ls ocorre als governs?

Política urbana. Una aliança de conceptes que mai no s’ha experimentat a Espanya. Cal mirar a França i aprendre de la seua històrica preocupació urbana. No debades, avui existeix allí un Ministère délé

gué a la Ville. Quan ací?