La música del pensament
Totes les idees es creuen en aquest moment d’escriure sobre Eugenio Trias, les imatges, els records, els sentiments, les paraules i els llibres. Tot això sembla que s’uneix en una substància compacta per on la memòria es desprèn amb les seves tortuositats imprevisibles, els seus llampecs inesperats i les seves sorpreses.
Tot s’esdevé d’improvís, i sense recursos, per acceptar l’inevitable i donar sentit a un cúmul d’esdeveniments que semblen exigir una resposta im-
Estimava la música, que identifica raó i sentiment, esperit i naturalesa, número i categoria
mediata a aquesta intempestiva. Tot això fa present instants que actualitzen, a ràfegues, moments d’alegria, de fecunda intensitat i d’una proximitat afectiva que cobreix la memòria amb un sentiment anàleg al beneplàcit, la confirmació o l’aquiescència. Es trencaran els hàbits, la presència prendrà una altra dimensió i la distància establirà nous recorreguts i perspectives abans no considerades. Perspectives que obriran sentit nou a la seva persona i als seus llibres, que sempre es van ocupar, justament, del que hi ha darrere seu, darrere del que exposen i darrere del que afirmen.
Eugenio mai no va deixar de comprometre’s en allò de fosc que deixen totes les coses i, d’aquestes, el pensament és el que amb més assiduïtat projecta una ombra més gran. Aquesta ombra, aquest negatiu que projecta el pensament darrere seu, és el que el va comprometre la recerca del sentit d’aquesta foscor: el que va interessar del pensament és el que el mateix pensament amaga. Podríem afirmar que per Eugenio era la sense raó de la raó el que l’entretenia, com darrere de l’enteniment s’afirmava la passió i com des de l’ordre podia considerar-se el caos. Com des dels sistemes filosòfics s’havia de considerar la rapsòdia filosòfica, ja fos la de Schelling, la de Nietzsche, la de Hegel: la cançó del pensament.
Tot aquest “altre darrere” és la constant del pensament d’Eugenio Trias, tan pròxim als seus pensadors coetanis –Foucault, Levi-Strauss, Adorno, Bloch– que exigien i practicaven una revisió crítica de la cultura escrita d’occident i afirmaven i mostraven que darrere d’aquesta cultura escrita, acceptada per la tradició i, sobretot, per la modernitat, hi ha una altra història: la història del relegat, del censurat, del perseguit. De tot el que no s’avé a l’exercici de la raó aristotèlica, a la raó instrumental. Aquesta possibili- tat de travessar la “línia d’ombra”, com acostumava a anomenar aquesta fractura seguint el model de l’escriptor Joseph Conrad, va obrir en Eugenio Trias la idea de l’home coma ésser fronterer: la frontera, on el territori ha de ser considerat com a limitació és, alhora, obertura a totes les potències i possibilitats de la condició humana.
La humanitat ha de decidir travessar la frontera i exposar-se al vagareig, en la recerca del que és més enllà del límit; sempre, amb el risc que darrere de tot no hi hagi res. Tampoc no conformar-se amb la frontera del físic, sinó atrevir-se a passar el llindar del metafísic, aquella instància en ombra que la filosofia tenia clausurada i que és necessari obrir per arribar a ser el que un és i poder explicar-ho.
Tot aquest esdevenir el va acostar a la música, definitivament. La més metafísica de les arts, la que identifica raó i sentiment, enteniment i passió, esperit i naturalesa, número i categoria.
Bravo, Eugenio.