Trista tarda de carnaval
La mort d’Eugenio Trias enfosqueix la tarda de Carnaval. La data té alguna cosa de simbòlic, gairebé de retorn a un cert origen. A finals dels seixanta va escriure uns textos en els quals desenvolupava intuïcions del seu primer llibre, La filoso
fía y su sombra, i que després recolliria, precisament, a Filosofía
y carnaval. Allà ja hi va deixar escrit, com un llampec, quelcom que travessa tota la seva obra: “Jo ja no sóc jo, sóc aquest que s’escapa de continu de si mateix, aquest que no s’atura mai , que es disfressa una vegada i una altra fins a l’infinit, fins a la bogeria. Jo és sempre això: un lloc de dispersió o un recompte insegur i fràgil de records o impressions. Un punt entre mil, l’esclat d’una pulsió”. Trias iniciava aquells anys una aventura filosòfica que lentament, llibre a llibre, curs a curs, durant més de quatre dècades, cristal·litzaria en una obra que pot ser considerada a la península com l’única aportació sistemàtica, d’indiscutible rellevància internacional, a la filosofia del nostre temps.
A l’ombra de Plató i en diàleg amb els grans filòsofs d’una tradició de vint-i-cinc segles, Trías va aconseguir articular, amb vocació sistemàtica, una reflexió inequívocament filosòfica sobre el sentit de l’ésser i de l’exis-
Va articular, amb vocació sistemàtica, una reflexió filosòfica sobre el sentit de l’ésser i de l’existir
tir. I llavors va sorgir, com un concepte clau, la seva autèntica aportació: la noció de límit i, consegüentment, la indagació entorn de la condició fronterera del subjecte. L’any 2009 donava a impremta una selecció reordenada de les seves obres, gairebé una relectura ( Creacio
nes filosóficas, Galaxia Gutenberg, dos volums). I tancava el pròleg amb una professió de fe filosòfica que és oportú recordar avui: “La dignitat d’una condició que no se satisfà amb viure sense adquirir comprensió i coneixement del viscut, del que encara es té per viure, del que passa en morir; del que significa des del principi néixer; del viure com a néixer i renéixer”. Va dedicar els seus últims anys a pensar filosòficament la música, coda inesperada per a una obra d’ambició especulativa descomunal. Ambició i rigor, sí: potser això assenyala l’obra de Trias en la seva indiscutible singularitat. L’obra d’un filòsof, un autèntic filòsof: es pot dir de molt pocs.