Pensar mitjançant imatges i música
No puc escriure sobre Eugenio Trias d’una manera objectiva i distant. La seva desaparició em porta als esplèndids llibres que va escriure, que al llarg de molts anys i sobretot en la dècada dels vuitanta vaig llegir, rellegir i subratllar, i als marges vaig fer tantes anotacions com en algunes obres d’Albert Camus, Cioran i María Zambrano. La dispersión (1971), per exemple, em continua semblant un assaig imprescindible. S’obria amb una memorable i lluminosa citació de Nietzsche: “El centre és a tot arreu”.
Aquell llibre, lliure i valent, fragmentari i antisistemàtic, estava animat per un entusiasme inspirador i contagiós que suposava també una crítica radical de molts errors acceptats comunament. Recordaré un aforisme: “El geni no és un home superior. És simplement un home que sap explotar al màxim els moments excepcionals o les ocurrències superiors, això que passa o li passa pel cap a tot mortal una, dues o tres vegades a la vida. I s’ho enginya per repetir l’experiència. El geni converteix l’excepció en regla”. A La memoria perdida de las co
sas (1978) abunden també les frases fèrtils: “Mai el veritable artista no prova de dominar una matèria inerta: deixa que la cosa s’expressi en si mateixa i per si mateixa. D’aquesta escolta del que la cosa expressa se’n diu disposició artística o poètica”.
Lo bello y lo siniestro (1982) és un assaig fascinant, on pintures com El naixement de Venus, de Botticelli, o pel·lícules com Verti-
go, de Hitchcock i Samuel Taylor, són font de pensament. Vaig tenir la sort i el privilegi de poder convertir un dels capítols d’aquest llibre (el titulat El abismo que sube y
se desborda, fonamentat en Vertigo) en un collage audiovisual, un
A ‘La memoria perdida de las cosas’ hi ha un gran nombre de frases fèrtils
assaig filosòfic sense paraules que es va concretar en un programa d’Arsenal anomenat Cap a l’origen: les portes del passat, emès per Televisió de Catalunya l’any 1986.
Eugenio Trias sabia pensar amb imatges i també amb música. Després d’abordar, amb Heidegger i Wittgenstein, Los límites del
mundo, es va aventurar en el pensament musical. Com que érem veïns, manteníem converses en llocs no sempre filosòfics, com una cocteleria, una llibreria i fins i tot una peixateria.
Una qüestió que sorgia en aquestes tertúlies era la possibilitat o impossibilitat d’un pensament no fragmentari, sistemàtic. Vam coincidir també en un creixent interès per l’espiritualitat hindú.
El vaig convidar més d’una vegada a escoltar ragas, però ell em deia que tenia molts projectes i poc temps. Que primer havia de completar el seu assaig basat en la música occidental, i que més tard, potser, s’endinsaria en la música de l’Índia. sinó que l’ha conreat per fer més humana i atractiva la seva immensa obra filosòfica i assagística. És sabut que Eugenio Trias és l’arquetip de filòsof i el filòsof espanyol més transcendent després d’Ortega y Gasset.
Recordo un matí, a la meva casa del bosc, quan en companyia
És el filòsof espanyol més transcendent després d’Ortega y Gasset
del seu germà Carlos, d’Elena la seva dona, i de Cristina Fernández Cubas, en sortir de la banyera i asseure’s a la taula per a l’esmorzar va preguntar: “Què és l’eternitat?” O la seva estranyesa, quan després d’hores perdut en un bosc, el vam trobar tan content amb les butxaques plenes de móres. “Mentre recollia aquests fruits he pensat el concepte de símbol com el lloc on es manifesta el que és sagrat”. Era un conversador nat, que despertava nous significats, amb un humor fins i tot càustic i un somriure de murri i de savi. El seu encant personal era infinit i transmetia una curiositat sense límits, ordenada, que mai no avorria.
Eugenio plantejava l’amor passió com a fonament de la intel·ligència i com a principi de coneixement i d’acció. Vida, art i filosofia han regit el seu comportament i la seva manera de ser al món, un món que el preocupava i que seguia a través de les informacions que buscava en qualsevol àmbit. L’aventura intel·lectual, el viatge iniciàtic, ja fos real o imaginari, i el cultiu de la bellesa en la seva dimensió més profunda no l’han abandonat en cap instant. La seva fortalesa sempre m’ha semblat un exemple de bondat. Estimava la vida i ha sabut omplir-la de virtut i generositat.