Al meu amic Eugenio
Sento una tristesa profunda davant la mort d’un amic gran, d’un metafísic entranyable i afectuós que des de fa dècades m’ha ajudat a mi i a molts altres a prendre les decisions adequades en diferents situacions de la vida. Conec la gratitud dels seus companys de generació, dels seus alumnes, dels seus familiars i dels seus amics per la generositat entusiasta amb què atenia a qualsevol hora.
La nostra amistat va néixer a finals de la dècada dels seixanta i sempre va anar creixent i ampliant-se. Ja al començament, em va commoure el seu intens rigor intel·lectual, la gran humanitat que desplegava en afrontar fins al menor detall quotidià i la seva sorprenent fortalesa davant l’ad- versitat, especialment en aquests últims anys, en els quals ha suportat una dura malaltia. En cap moment va deixar d’escriure, d’escoltar música, de veure pellícules, de veure els seus amics i de cuinar-los els quatre plats exquisits que tant li agradava compartir.
La fecunditat d’Eugenio al llarg de la seva trajectòria ha anat configurant un pensament filosòfic propi, minuciós, implacable i gairebé enciclopèdic en èpoques en què la cultura està en mans dels propagandistes. Eugenio ha estat un humanista, un humanista que podia compartir una xerrada sobre Hegel o sobre la filosofia del límit amb una salsa bearnesa que cuinava per complimentar-te. He conviscut moltes hores amb aquest home de ment poderosa que no ha malgastat la seva cuidada sensibilitat