Recreació barroca
En la línia del quadre de Magritte Ceci n’est pas une pipe, en els darrers anys uns quants coreògrafs han abordat Bach de forma similar, amb la dansa com a estructura, com a objectiu en si mateix en lloc de com a vehicle narratiu. La catedral barroca que al seu dia va erigir l’alemany no té per què albergar més que geometria, un monument formal a la intel·ligència, simple admiració a la nostra capacitat constructiva. Això s’aplica al Ballet de Zuric, quan al final dels noranta es va enfrontar amb coreografia de Heinz Spoerli a les Variacions
Goldberg, i val també per a l’aproximació més recent de Nacho Duato a la CND. En un cas i en l’altre, els ballarins esdevenien alfabet, peces d’un enorme calidoscopi de variacions morfològiques i sintàctiques sobre un mateix tema: la creació com a partitura, sense semàntica, sense figuració, ja que en Bach –com se’ns recordava a El silenci abans de Bach, de Pere Portabella–la indeterminació del tema sempre es veu compensada per la potent estructura harmònica. La major part d’aproximacions coreogràfiques al compositor han estat, doncs, creacions adamantines, un reeixit Lego per a adults, amb tot interconnectat formalment fins a l’infinit.
L’interès de la coreografia de Martin Schläpfer, més enllà del seu to finalment un pèl pesat, rau en el desmarcatge de l’esmentada tendència a l’hora d’acostar-se amb la dansa a la música de Bach: Schläpfer no es limita a compondre un munt de coreografies en paral·lel o com a contrapunt als processos musicals, sinó que concep la dansa com a art teatral i així, en la mateixa mesura que el cos dels ballarins sempre suggerirà “personatges” a més de “moviments”, el coreògraf es dedica a elaborar escenes a partir del que en cada moment li connota la música. El recurs és clarament impressionista. No tradueix Bach, sinó que parteix d’ell per recrear una espècie de thea
trum mundi barroc, un joc de màscares que se serveix d’infinitat de figures i situacions: de la dansa a l’acrobàcia, del joc teatral a la desfilada de models de passarel·la… El plantejament és interessant, però el resultat una mica pla per la fredor emocional. I si bé això importa poc en la música de Bach per la intel·ligència dels seus assoliments (aquí emociona), es troba a faltar molt en el joc dramàtic de Schläpfer.