Josep Font debuta a Nova York
Aire victorià per al seu treball a Delpozo
Les desfilades de la Fashion Week de Nova York són com les de tot arreu , curtmetratges de 12 minuts amb pròlegs i epílegs comuns. Petites comèdies en el més pur estil
slapstick que podria firmar el seu creador, Mack Sennett. Les models corren d’un costat a l’altre de la ciutat i, naturalment, sempre arriben tard. Instal·lades al nou backstage es posen en mans de perruquers i estilistes que els netegen el look de la desfilada anterior i les posen a punt per al que ja hauria d’haver començat.
Nova York es va despertar ahir amb el cel més blau que mai, hi ha força neu pels carrers i el trànsit s’ha recuperat molt fluid, massa per tractar-se de la Gran Poma.
La desfilada de Josep Font per a Delpozo al barri de Chelsea no va escapar a aquestes coordenades. A l’hora de començar, les onze del matí d’ahir, i amb el públic (300 elegits, entre els quals Olivia Palermo, Lauren Santo Domingo –cosina de Tatiana–, Diego Osorio, Sheila Máruez) entrant, algunes de les models estaven creuant Manhattan desmaquillant-se dins el taxi. Venien del Lincoln Center, on havien desfilat per a Victoria Beckham (el seu marit, David en el front row, al costat de l’editora de Vogue Anne Wintour, la de l’etern pentinat etrusc). Mitja hora més tard, l’equip de Marcel (desplaçat per a l’ocasió) ja les havia deixat llestes tal com li havia demanat el dissenyador, pentinats romàntics, de final del XIX amb toc actual, maquillatges nets sense
afilar els seus angelicals, bonics i rodons rostres d’àngel.
El Canoe Studios és un espai chic per a esdeveniments situat en un lloc privilegiat, la cruïlla del carrer 12 amb la 26, d’esquena al riu Hudson. Mitja hora i dos minuts després de l’hora assenyalada, la primera de les models trepitjava la catifa victoriana, garlandes de flors per a una moqueta fabricada expressament a Alemanya amb colors estridents però elegants: blau cobalt, rosa xiclet, verd maragda. Les daurades i afrancesades cadires tenien un coixí rosa xiclet, tot un presagi rupturista en la refinada línia de Font, la primera model del qual va repetir aquest color al cos del seu vestit de faldilla vermella. Vestits elegants, enganxats al cos, volums a les mànigues japoneses. Estructures arquitectòniques amb un patronatge que podria ser el d’un edifici orgànic. Els colors són vius i atrevits, però mai violents. Les faldilles o són molt curtes o tres quarts en els vestits de carrer, mentre que en els de nit destaca un, molt murri, en vermell vi negre, curt, alternant amb els llargs, on mana la gasa a les cues i cos transparents amb els quals cap senyora no gosaria pecar.
Un parell d’abrics, un d’ample, l’altre cenyit a la cintura, porten colls bufanda grans, a joc o en contrast. Els pantalons estan pinçats i les faldilles prenen aire a base de volants-teula que surten de la cintura, del cossatge o el bust. Llana, moher, organdins, Jacquard, crepès, teixits nobles i elegants en qualsevol ocasió.
Al final, amb els acords del grup Au Revoire, Simone, Josep Font va saludar vestit de negre i amb camisa blanca, sense corbata i sense somriure (per què no riu mai aquest home?), mentre l’audiència aplaudia el seu debut a la Fashion Week americana amb aquesta segona col·lecció per a Delpozo, firma de la qual és director creatiu.