Hallyday: “Jo acuso”
De nou supervendes, l’ídol francès presenta la seva biografia
Va poder escapar-se de l’assetjament sexual d’Edith Piaf, es va drogar amb Depardieu, als 50 anys va dir per primera vegada mama. Més fort: “Vaig morir, no em va agradar, per això he tornat”. Jean-Philippe Smet, després Johnny Hallyday (les dues y?: “Un error de la meva primera casa de discos”), després Johnny, ídol absolut de francesos, sense distinció de sexe, edat o classe.
Un fenomen contradictori: el rock dels 1960 com a referència, però àmbit comercial reduït a països de llengua francesa. I a un cementiri de morts vivents, com Jimmy Hendrix, a qui va portar de teloner i va allotjar a casa seva (“dormia abraçat a la seva guitarra perquè aquesta no passés fred”), que li permet considerar-se, avui, un supervivent. “Qui queda? Mike Jagger, Keith Richards, Paul McCartney i jo”.
A la gent pròxima, el seu respecte. Per als altres, càrregues en profunditat a Dans mes yeux (Plon, 206 pàgs., 16,90 euros), flamant autobiografia oficial, 90.000 exemplars d’entrada.
Oblidat pels seus pares a casa d’una tia, va créixer entre bastidors: les seves cosines ballaven. Per això, en paraules de la novel·lista i autora teatral Amanda Sthers, exdona d’un altre ídol, Patrick Bruel, i ploma de la seva autobiografia, “el meu únic objectiu va ser omplir aquest buit que hi ha en el centre de cada escenari”. Fora, la vida, amb el seu rosari de drogues, desintoxicacions, suïcidis. I fins a un coma induït, a Los Angeles, el 2009, que va suscitar la reacció angoixada del mateix president de França, Nicolas Sarkozy.
Mort i resurrec- ció exigeix el mite: el Midem, aquesta missa concelebrada de la indústria musical, el va destacar a finals de gener; el seu disc de la tardor, L’attente (en total, ha gravat més de mil temes, venuts en uns 70 milions de discos), va sobrepassar ja el mig milió de còpies. I el megaconcert amb què celebrarà el 15 de juny els seus 70 anys va esgotar el paper.
Actualment, en ple rodatge amb Lelouch, es descobreix pri
mus inter pares, el 2012: 7,6 milions d’euros de guanys, 65 concerts des d’abril i 650.000 espectadors des de la seva reaparició. I en els concerts acústics, seguretat garantida: l’acompanya la Régie Orchestre, dirigida per Anne Gravoin, violinista i parella de Manuel Valls, ministre d’Interior.
Si Hallyday recorda amb tendresa la protecció d’Aznavour (“hauria volgut ser el meu pare i a mi m’hauria encantat que ho fos”), és més dur en evocar la gelosia de Claude François (“treballava més que jo, amb pitjor resultat; volia lligar-se les meves noies, però havia de conformar-se amb les meves ex”), la defecció de Michel Sardou (“tant fer de vell reaccionari, ha acabat per ser-ho”), la inestabilitat d’Adeline Blondieau –la seva esposa entre 1990 i 1994: “Una serp, que
A les memòries recollides per la novel·lista Amanda Sthers, el cantant parla sense embuts
em posava banyes amb mamarratxos de Saint-Tropez”).
Fins i tot, la felicitat com a defecte: el seu fill David “té molt talent, però el seu problema és no haver tingut problemes”. Fet a si mateix, carrega contra “l’assistència social de l’esquerra”, en la línia de no li donis un peix, ensenya’l a pescar.
Edith Piaf li va cantar en va Ne me quittez pas: “Venia cada nit a escoltar-me. Després d’una funció ens vam asseure a sopar les rituals pastes del patró de l’Olympia. Ella, al meu costat. De sobte, vaig sentir la seva mà que pujava per la meva cuixa. Vaig dir que anava al servei i em vaig escapar. Jo era gairebé verge i Piaf em semblava una senyora gran”.