Alerta serièfila
Com saben tots els addictes a les sèries, les llargues esperes a què un ha de sotmetre’s entre temporada i temporada solen resultar certament insuportables. Si vostè, com jo, és dels que ja no saben quines ungles mossegar-se, si les de les mans o les dels peus, mentre fa guàrdia davant la pantalla de l’ordinador en espera que estrenin els nous lliuraments de, per exemple, la britànica Black mirror (prevista en principi per avui dilluns a la pèrfida Albió), deixi’m que li recomani una d’aquestes minisèries que sens dubte l’ajudarà a suportar millor el comprensible síndrome d’abstinència: Utopia.
Emesa com en el cas de la genial creació de Charlie Brooker pel Channel 4 del Regne Unit, Utopia, creada pel dramaturg i guionista televisiu Dennis Kelly, pot ser considerada des de ja mateix com una autèntica sèrie de culte. I és que aquest inclassificable thriller conspiranoic de ritme diabòlic i factura impecable està lluny de deixar indiferent a ningú que gosi exposar-se al seu desconcertant influx.
Dirigida amb gèlida determinació durant almenys tres dels seus sis capítols per Marc Munden (responsable al seu torn d’aquella altra meravella enganyosament victoriana anomenada Pétalo carmesí, flor blanca), la laberíntica trama d’aquesta gens desitjable Utopia arrenca en una anodina botiga de còmics a la qual s’acosten dos assassins a sou tan ridículs com aterridors que van rere la pista d’una tal Jessica Hyde, peça clau pel que sembla de l’apocalíptic misteri que envolta l’encara inèdita segona part de The utopia experiments, una fosca novel·la gràfica l’esquizofrènic autor de la qual va acabar suï- cidant-se en estranyes circumstàncies després de completar el primer volum de la seva obra en un manicomi. I fins aquí puc llegir per no desmuntar-los un argument ple de sobresalts genèrics, humor negríssim, violència extrema, corrupteles polítiques, situacions al límit i fins i tot enverinadíssims tocs socials d’estil british.
Resumint: si a vostè li van les accelerades maneres fílmiques del Danny Boyle més lisèrgic i colorista, si es trenca amb l’extravagant sentit de l’humor del sempre incòmode David Lynch, si admet que fins i tot en les seves seqüències més violentes i salvatges el món de Tarantino és pura coreografia, i si pensa que els millors Coen són els que mantenen amb els seus personatges una cínica distància de seguretat, Utopia podria ser la seva sèrie. Avisat queda.