El fred públic de Berlín ni aplaudeix ni xiula la nova pel·lícula d’Isabel Coixet
‘Ayer no termina nunca’ narra la història d’una parella maltractada per la vida
E l materialisme històric, per als que es van perdre la classe (si encara es fa), és una concepció de la història que considera les condicions materials, objectives, de la societat com la base de la vida anímica de les persones; els fonaments que, al final, marquen la manera d’entendre l’existència. Una cosa que observem cada dia, de manera immediata, des dels diaris. Ara que hi caic, crec que jo mateix em vaig perdre també la classe, però en resum és això: la idea que el que passa, a fora, afecta directament el que ens passa dins. Cap, cor i estómac.
Isabel Coixet, de formació historiadora, ha realitzat la seva primera pel·lícula des de la perspectiva del materialisme històric, as-
LA SESSIÓ El film es va passar fora de concurs, en una sala que no va dictar veredicte
segura. Ha deixat estar els Estats Units, el Canadà i les plataformes petrolíferes perdudes en el nores, com passava a les seves Cossas que nunca te dije (1996), Mi vida sin mí (2003) o La vida secreta de las palabras (2005), per exemple, i ha instal·lat la seva càmera a Igualada (dues càmeres), segons va explicar ahir la directora catalana durant la presentació a Berlín d’Ayer no termina nunca. Va ser fora de concurs i es va projectar en una sala mig plena i davant un públic que no va manifestar obertament les seves emocions, en una pel·lícula que es- quinça la fibra. Fredor? Tampoc. Potser no podien, angoixats. O no volien.
El film explica la història d’una parella –Candela Peña i Javier Cámara–, que es troben davant la tomba del seu fill. Cinc anys després de la seva mort. La lentitud dels serveis d’urgència hi va tenir alguna cosa a veure. Som a l’any 2017, i la crisi continua, encara més, si és possible. Un d’ells ha emigrat a Alemanya; l’altra s’ha quedat. “La crisi entra en la nostra vida quotidiana”, assegura Coixet. “Però no he volgut, amb la pel·lícula, elaborar cap metàfora. És una història que sorgeix precisament de la mateixa situació; que està entreteixida en la crisi”.
LA CRISI “Sóc una cineasta, no tinc solucions... Tant de bo! Tampoc no faig discursos”
Una història amb dos personatges, només. Construïda amb la ràbia, l’odi i tot el tipus de sentiments agredolços que deixa una separació entre una parella que es va estimar i, ara, ja no. O no de la mateixa manera. Perquè la vida d’aquest país els ha robat això, la vida. És una pel·lícula feta sense subvencions estatals, i això val la pena destacar-ho. “No em semblaria ètic: els diners públics en temps de crisi han d’anar a altres coses”. Però sobretot insistia Coixet que no ha realitzat un pamflet. Ha dirigit una pel·lícula: “Sóc una cineasta. No tinc solucions. Tant de bo! Tampoc no faig discursos, que no m’agraden gens. Tan sols explico històries”.
A Ayer no termina nunca, com a pel·lícula, la venç la ràbia. Està construïda amb bones intencions i pobres resultats, perduda en les seves pròpies paraules. Perquè li sobra passió i li falta veritable vida. El text, en les seves dues primeres parts, resulta didàctic, poc creïble. De totes maneres té una tercera part, sublim, en què la veritat d’aquesta vida que es denuncia fa la seva aparició, i llavors Coixet aconsegueix esprémer-nos el cor, com a ella li agrada, a més de donar la seva classe de materialisme històric.