“Gloria”, o sobre envellir i continuar vivint

Totes les vides, observades de prop, són rares. Totes són interessants. El xilè Sebastián Lelio ho aplica a Gloria, rebuda a la Berlinale amb una llarga ovació. En aquest cas Sebastián Lelio va trobar la inspiració a casa, i el director es fregava els ulls en descobrirho: és com si de sobte hagués vist un elefant al mig de l’habitació. Eren les històries dels amics i amigues de la seva mare, la història de la seva mare mateixa. Gent que ronda els seixanta anys i que continua amb les seves vides. Continuen buscant amor, intentant divertir-se i patint pel camí.

Però el que el va acabar de convèncer va ser la seva investigació a les discoteques per a gent gran. “En aquesta societat que sacralitza la joventut, també existeix la gent gran que vol continuar vivint”, va dir a la presentació de la seva pel·lícula a la Berlinale.

Gloria és una gran pel·lícula, es pot afegir. De les que deixen empremta. Lluny del patetisme i la vergonya que pot fer sentir l’assumpte, Gloria és emotiva, sentida, senzilla en el seu plantejament, suggeridor en la seva elaboració. I està meravellosament interpretada. Una tragicomèdia d’esperances fràgils i veritats doloroses. Envellim, aquesta n’és una. Estimem i, de vegades, no ens estimen. Aquesta n’és una altra. I, tanmateix, la vida continua. O volem que continuï. Explica la història de Gloria (Paulina García), una dona separada, de cinquanta anys llargs i amb dos fills grans. Una dona independent, situada al mig del sorollós panorama social de Santiago de Xile d’ara mateix, un ciutat convulsa de la qual ens arriba el ressò de l’estrepitós colpejar de cassoles...