Pastitxos i plagis
Ha estat denunciada per plagi una ministra alemanya, que ja ha presentat la dimissió. Cal diferenciar entre plagi i pastitx. Un plagi és una apropiació indeguda. Un pastitx és un esforç creatiu: una obra literària en què algú imita l’estil, la forma d’expressar-se característica d’un determinat escriptor. De bon començament, aquesta mena d’imitació pròpia del pastitx es devia fer (més que amb intenció de joc, o de sàtira) amb un ànim descarat de plagi, o d’engany, i l’imitador s’atribuïa les facultats del creador anterior a ell.
La tradició literària del pastitx ha anat molt a la baixa, però. En primer lloc perquè, si cada dia hi ha menys lectors capaços de reconèixer en la imitació les ressonàncies de l’obra original, perd tota la gràcia l’esforç recreador de l’autor del pastitx. Si ja no som capaços de reconèixer el model, com podrem apreciar l’art subtil de la imitació artística?
Això del pastitx com a recreació d’una obra aliena no només ha deixat de ser un joc generalment reconeixible sinó que ha deixat de tenir la més mínima grandesa d’intencions. Avui, gràcies a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, el pastitx ha derivat cap a una generalització colossal de la còpia. Les males pràctiques han arribat fins i tot a la universitat, amb treballs de curs (i fins i tot tesis) confegits a base de materials mal conjuminats baixats de la xarxa.
Aquesta universalització del plagi l’ha propiciada la facilitat de l’“enganxa i retalla”. Que, si té també aplicacions positives, fet de manera maldestra sol donar resultats de baixa qualitat i d’una incoherència no sempre prou detectada. Tot i que es pot dir que, així recosits, els tex-
El primer que es perd en la còpia és l’harmonia de l’escrit com a unitat de sentit
tos generalment ballen. I que el primer que es perd en la còpia és l’harmonia de l’escrit com a unitat de sentit, o en equilibri d’aquells dos pols que abans rebien el nom de fons i forma.
En la llengua expressiva dels catalans, pastitxo vol dir “cosa mal feta, pasterada”, i ve del baix llatí i de l’italià pasticcio o empanada. Un pastitxo és una pasterada informe o deforme, una obra mal feta. Encara que de vegades se li hagi volgut atorgar la grandesa d’haver estat fet en grup, com aquells treballs escolars en què n’hi ha algun que treballa mentre els altres s’hi repengen.
Un “plagi” és la còpia de l’obra d’altri sense indicar-ne la font. En un molt curiós Aplec de plagis (Maduixer, 2012), l’historiador Àlvar Madurell ha resseguit una ja llarga tradició de plagis i en denuncia alguns dels quals ell mateix ha estat víctima. “El plagi és una mena pseudointel·lectual de robatori”, diu Madurell, que es pot detectar en “prestigiosos diccionaris, enciclopèdies, revistes religioses, diaris del més alt predicament, treballs d’investigació universitària”, etcètera.
De plagis n’hi ha hagut sempre. És fàcil de preveure que cada dia n’hi haurà més, a mesura que augmenti la ignorància d’allò ja produït.