La filologia com una de les belles arts

Quan només tenia quinze anys, va obtenir un títol de professor de català expedit per Joan Triadú i Josep Maria de Casacuberta, en nom de la Junta Assessora per a l’Ensenyament del Català, una entitat creada a l’empara de l’Institut d’Estudis Catalans, i a partir de llavors va contribuir al redreçament d’un idioma vedat pel franquisme. Ha dedicat la vida a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Treballador infatigable, ha publicat una seixantena de llibres, la major part dels quals són edicions crítiques dels escriptors que més l’han influït: L’Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, les Memòries de Sagarra i El quadern gris, de Josep Pla. El filòleg Narcís Garolera i Carbonell (Vic, 1949) és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. Viu i treballa a la capital catalana i sovinteja les estades a Roses, d’on és originària la seva dona. Es defineix com “un ocell de nit, un home de bioritmes nocturns, que ha passat mitja vida emparedat al seu estudi, llegint i revisant textos d’escriptors catalans”. “Les paraules sempre m’han fascinat. He procurat salvar els mots, però sense cap pretensió pública o política”, explica. Tanmateix, la seva independència i el treball en solitari l’han exclòs de determinades institucions acadèmiques, tot i ser un dels filòlegs que coneix més bé la literatura catalana del segles XIX i XX, sobretot l’obra de Jacint Verdaguer.

Per Garolera, “al costat de Llull, Verdaguer i Fabra –els pilars de la llengua catalana– hi hem de posar Joan Coromines, una figura imprescindible de la filologia romànica, que vaig tenir el privilegi de tractar. Consulto diàriament els seus diccionaris, uns volums d’on es podria extreure material per a unes memòries que ell no va escriure”.

Es mostra molt crític amb la divisió entre llengua i literatura que avui impera a la universitat: “Tal com deia Coromines, l’estudi lingüístic i el coneixement literari han d’anar de bracet; no es poden dissociar”. Garolera ha ampliat la formació universitària a l’Ateneu Barcelonès, el temple sagrat de la cultura catalana, que ell ha freqüentat durant molts anys: “Abans de la guerra, l’Ateneu era el centre d’irradiació literària més important de Catalunya, amb intel·lectuals de la talla de Pujols, Ors, Fabra, Sagarra o Pla, a l’ombra de Joaquim Borralleras, ànima de les tertúlies”, sentencia.

Garolera sempre ha tingut clar que “per fixar bé la llengua d’un escriptor, s’han de tenir en compte els seus manuscrits. Em considero filòleg en el sentit estricte, etimològic, del terme: amor al text, voluntat de servir-lo i restituirlo a la voluntat de l’autor, esporgant-lo de les abusives intervencions dels editors o els correctors”. Amb aquest esperit va fer la seva tesi doctoral: l’edició crítica del llibre de Verdaguer Excursions i viatges. Un mètode que després va aplicar a altres obres verdaguerianes.

Coneixedor d’aquella edició de Verdaguer, Joan de Sagarra li va demanar que fes el mateix amb l’obra completa del seu pare. Garolera va acceptar l’encàrrec, un treball gegantí que fa anys que va publicant i que ha de tenir vint-i-cinc volums, tot i que ha quedat momentàniament aturat per manca de subvenció. Però ell ho té clar: “Si tot va bé, tirarem endavant el projecte sencer”.

També ha editat tres volums d’articles periodístics de Josep Maria de Sagarra, “el gran escriptor català del segle XX en tots els gèneres, malgrat –com deia ell– el ‘llepafilisme de l’enveja’ que l’ha volgut ignorar”.

Aquests últims mesos, el filòleg ha saltat a les pàgines dels diaris arran de la publicació de la seva edició crítica d’El quadern gris, de Josep Pla, on introdueix cinc mil correccions de tota mena: errates, males lectures del manuscrit, salts de línia, ultracorreccions gramaticals... Amb aquest treball, el filòleg ha pretès “restaurar el llibre acostant-lo a la voluntat estilística i lingüística de l’autor”.

Ara treballa en diversos projectes, dels quals destaca l’edició de les memòries inèdites “d’un escriptor important”, i el recull d’un centenar d’articles “d’un periodista català dels anys vint i trenta”. També va al darrere del famós “dietari íntim” de Verdaguer: “Sé que existeix, però el propietari no vol que es conegui perquè, segons ell, faria mal a la memòria del poeta”.

Garolera pensa que caldria fer una nova biografia de l’escriptor. La que va novel·lar Sebastià J. Arbó és la més ambiciosa, però ja té seixanta anys, i avui tenim més documentació sobre la figura i l’obra de Verdaguer”, apunta.

Finalment, Narcís Garolera reclama que se’n faci una pel·lícula o una sèrie per a la televisió. “Un dels impediments és ideològic: l’esquerra –sobretot la que no coneix els seus articles En defensa prò

pia– veu en Jacint Verdaguer un poeta ensotanat, d’idees reaccionàries, i no sap valorar l’escriptor genial i el personatge popular. Curiosament, però, l’any 1936, els ‘incontrolats’ van respectar el seu monument a Barcelona perquè havia estat un defensor dels pobres”, acaba.