Més equip que mai
La dependència de Juan Carlos Navarro havia arribat a ser una creu catedralícia per al Barça. Les seves contínues absències per lesió arrossegaven l’equip, el portaven a les catacumbes i provocaven derrotes vergonyants. Partit sí, partit també, quan faltava la figura blaugrana, els seus companys s’encongien, no prenien la responsabilitat i pràcticament dimitien de les seves funcions. Però tot això ha quedat dinamitat en les últimes setmanes, i sobretot en aquesta Copa. En cada
Aquest Barça camaleònic ha triomfat perquè ha trobat una solució diferent a cada problema
partit, una solució. En cada victòria, uns protagonistes diferents. En cada duel, una superioritat fonamentada en nous recursos. El Barça es va proclamar campió en el pitjor partit que es recorda en la reeixida carrera de Navarro. Però els homes de Pascual van ser més equip que mai. Un col·lectiu indestructible, poderós, rocós mentalment. Una autèntica equació sense resolució per als seus adversaris. Davant el Madrid, el MVP Pete Mickeal i Ante Tomic van desequilibrar. Davant el Caja Laboral va emergir Navarro i ahir va ser una magnífica obra coral.
Ha estat la Copa de Marcelinho, amb les seves assistències, la seva direcció, els seus canvis de ritme i la seva fantasia. Però també la de Sada, que va començar la final de Vitòria com la de París fa tres anys. O la del nouvingut Oleson, el dosificador de la llarga distància, sempre segur i convincent. O la de Jawai, amb un potencial que el faria enorme si sabés polirlo. El Barça no va necessitar per triomfar el millor Lorbek i no va trobar a faltar un Jasikevicius a la tardor definitiva de la seva trajectòria. El lituà, deu títols de Copa en cinc països, no va sortir ni un segon però va gaudir des de la banqueta.
Com ho va fer un entrenador que mereix una menció especial: Xavi Pascual. Tretze títols contemplen ja la seva trajectòria a la banqueta. És normal, poden pensar alguns, perquè estant al Barça el lògic és que els èxits, per pressupost i plantilla, vagin caient. Aquest comentari seria injust o almenys incomplet perquè Pascual ha aconseguit que els seus jugadors es coronessin en circumstàncies complicades, davant adversaris, com el Reial Ma- drid, que disposen d’un equip més talentós i més jove. Se li ha retret a Pascual, i moltes vegades amb raó, que el Barcelona no juga un bàsquet vistós, que ho fia gairebé tot a la defensa i que això repercuteix en la presència de públic al Palau Blaugrana.
Però en aquesta Copa el Barcelona ha mostrat ser un equip camaleònic. Quan va caldre anar a molts punts amb dues pròrrogues amb el Madrid, va
Pascual ha convençut els seus jugadors que per les seves venes corria més actitud i més classe
sobreviure. Quan va haver d’enviar a la cuneta l’amfitrió ho va fer i va arribar a 80 punts. I quan es va canviar el vestit per col·locar-se el de favorit no li va tremolar el pols en absolut.
Diu Ettore Messina que a Pascual se’l valoraria més si abandonés el Barça i fes campió un equip a l’estranger. Potser té raó el savi italià però ja seria hora de reconèixer l’entrenador tal com cal. Amb feina i amb molta perseverança el tècnic ha aconseguit convèncer els seus jugadors que per les seves venes corria més actitud i més bàsquet del que semblava aquest any. El crèdit no es regala, es guanya.