Missa de dotze (una crònica)
L’adaptació al nou horari provoca badalls inesperats, especialment entre els culers noctàmbuls i amb ressaca. Més cafès que entrepans, més cacaolats que cerveses, i una notable disminució de porros. En el riu cabalós de persones que baixa des de la Diagonal cap al Camp Nou, s’hi detecten bioritmes perplexos, que encara no han decidit si els agrada o no anar al futbol a les dotze del migdia. La combinació de sol i de fred il·lumina el paisatge. Emmarcades per gorres i bufandes, les galtes blaugrana dels nens que baixen del tramvia fan presagiar un espectacle familiar i de litúrgia hereditària.
La panoràmica impressiona. A la dreta, un grup de persones comparteixen condol al límit del tanatori. Al centre, el formigueig somnolent però vital camí del temple –missa de dotze–. A l’esquerra, la silueta simbòlica de La Maternitat. El cicle de la vida concentrat en poc més de dos-cents metres. Les motos semblen menys sorolloses i la credulitat dels fidels més plàcida que en nits de Champions o en partits de rivalitat més apassionada que la que, respectuosament, desperta el Getafe. Al vestíbul del Princesa Sofia s’intercanvien mirades de complicitat. Espaterrat al sofà, un savi de la tribu reparteix consells i promeses d’entrades per a properes grans batalles. Un altre fa pronòstics malèvols sobre el futur de Guardiola. Tota la sociologia del club es concentra en detalls anecdòtics: la semblança entre un pare i un fill nascuts per tocar la botzina de manera inoportuna, l’alegria de dues japoneses que corren per no fer tard o la trobada entre un dentista i un pacient seu.
Als passadissos, les converses fiscalitzen l’actualitat. Amb vergonya o ràbia, es parla de hienes periodísticament caníbals i de Cristiano Ronaldo, procurant contenir l’elogi. Amb esperança i prudència, es parla de de Tito Vilanova i d’Eric Abidal. Entre els avis i els néts, matisos d’una mateixa satisfacció: anar al camp amb aquest marge de punts converteix els nervis, els dubtes i la incertesa en un luxe obscè, un senyal d’ingratitud o un acte de catastrofisme grotesc. Damunt la gespa, el contrast entre el sol i l’ombra es compensa amb pinzellades de llum artificial pensades per l’espectacle televisiu. L’estadi és ple però l’ambient és més fred i hipotens que mai. L’alineació és un prodigi de sensatesa en la dosificació d’esforços i la rotació de protagonismes.
Els gols d’Alexis i de Villa arriben prou aviat per frustrar vehemències crítiques envasades al buit. A mesura que passen els minuts, Song es reivindica, el sol enlluerna Piqué i només Mascherano fa patir. El gol del Getafe arriba just quan aquest Camp Nou de migdia reincideix en el delicte –horror– de l’onada. La suma del silenci, interromput per la perseverança coral del gol sud, i l’onada ofensiva pel rival sempre són castigades pel Jutge Suprem del futbol. Hauria de ser sempre així: cada vegada que el Camp Nou fa l’onada, haurien de marcar-nos un gol aparentment evitable.
L’estadi és ple però l’ambient és més fred i hipotens que mai
Molts pares i nens marxen abans d’hora, després de mirar com, a la pantalla del mòbil, els avisen que han d’arribar a temps per dinar. Els que esperen fins al final són gratificats amb dos gols de propina i la satisfacció d’un resultat que no permet gaire interpretacions gasives. Gols i estones intermitents de bon joc i fredor a l’ambient. Sortint de l’estadi, els més exigents ja pensen en la final del bàsquet. Se’ls nota el desig de guanyar però també de recuperar l’adrenalina competitiva que, malgrat el resultat, el Barça-Getafe no els ha donat. Hi ha satisfacció però també un sentiment sàviament dissimulat de decepció. Estem tan mal acostumats i som tan addictes a l’opulència del joc de filigrana i de continuïtat en l’excel·lència, que un 6-1 a una hora civilitzada no ens acaba de fer absolutament feliços.