El Sónar, a Islàndia
Triomfa a Reykjavík el model del festival de música avançada: ple total amb presència de públic estranger
Amb dos plens consecutius, el desembarcament del festival Sónar en terres islandeses s’ha saldat amb un potent i convincent èxit, no ja per l’aclaparadora assistència dels aficionats locals, sinó perquè el model de festival ideat pels organitzadors barcelonins s’ha demostrat tot un encert.
Amb dos plens consecutius, el desembarcament del Sónar en terres islandeses s’ha saldat amb èxit, sobretot perquè el model de festival s’ha demostrat un encert: en el plantejament estilístic i en el desenvolupament simultani en quatre espais diferenciats d’un edifici sencer. Com diu el codirector del Sónar Enric Palau, “l’èxit d’assistència no ens ha sorprès però sí la reacció del públic, que ha estat franca i honesta. I també ha estat sorprenent la qualitat en viu d’algunes propostes islandeses”. La presència d’un 15% de públic estranger confirma també l’atractiva ubicació d’Islàndia en el circuit musical internacional.
Aquest Sónar entre aires gèlids ha servit per conèixer de primera mà una bona representació de la nombrosa escena musical islandesa, alguns dels artistes de la qual van actuar en la segona nit i, a més, també ho faran en la cita del seu germà gran barceloní. Un va ser el pianista i estrella emergent Ólafur Arnalds, que va oferir una reposada, malenconiosa i breu vetllada de tall classicoimpressionista amb pinzellades d’ambient electrònic. La sensació va ser agradable i previsible per a un públic que anava atapeint el SónarHall per gaudir a continuació d’un substanciós concert de Ryuichi Sakamoto + Alva Noto, de factura impecable i bellesa inspiradora.
Més expectació que la d’Arnalds la va despertar el trio local Samaris, un grup d’institut que té la vocalista de 18 anys Jófrídur Ákadóttir com a fascinant i suggestiu cap visible, secundada per una fagotista-clarinetista i un jove imberbe que
El dj barceloní John Talabot, estrella cotitzada, va oferir una sessió de house exquisida
llança encertats beats. Vocalista amb una tessitura d’aires björkianos, Jófrídur i la seva companya van saber transmetre ingenuïtat i una actitud artística davant el fet musical francament encomiables.
La nit va donar molt més de si, va exhibir un equilibri en l’oferta de gran pes específic, i va superar la jornada de divendres. Va ser excel·lent el set de James Blake, en format trio, que va oferir gran part del seu pròxim disc, que va trufar amb alguns hits antics
( The Wilhelm scream, Limit to
your love i I never learnt to share) que van despertar brots puntuals de passió. Més que merescuda. Allà hi era: el cantant, músic i compositor, presumit i curós, que ha sabut capgirar el mitjó del soul, convertint la pronunciació de les paraules en un instrument musical més. El seu domini dels recursos tecnològics mai no resta valor a la creativitat i a les troballes musicals, cosa cada vegada més difícil en un terreny com el seu on predomina un repertori espiritual.
Aquest mateix ple es va repetir augmentat amb el concert de Squarepusher, que va enlluernar literalment amb el seu extraordinari xou lluminós i d’electrònica de ball basat en el seu disc
Ufabulum.
El dj barceloní Oriol Riverola, o sigui, John Talabot, també va tenir la seva sessió just a continuació, on va optar per un house tirant a assossegat i de gust exquisit. Comentava ahir el que ara ja és un productor molt cotitzat i dj –que acaba de finalitzar una extenuant gira per mig món juntament amb el grup The XX– que la seva sobtada fama i cotització no l’ha afectat; “el principal canvi és que ara puc viure de la música, i això fa que vegades em senti malament, perquè em veig com un privilegiat que viu del que li agrada”.