Roma, ‘caput mundi’
El conclave és una oportunitat perquè la capital italiana, sumida en l’estupor per la renúncia del Papa, la crisi i la política, torni a ser centre del món
SEnviat especial empre que vinc a Roma passejo per Via Giulia, que va dissenyar també Bramante per encàrrec de Juli II. És un carrer tranquil enmig del gran bullici romà. Un lloc on és fàcil deixar que el pensament divagui evocant la gràcia inefable de les coses passades i el contrast, no menys inefable, que el passat manté amb la realitat present, tan difícil i trepitjada. A Roma, ho escrivia ahir, es confonen com si fos la cosa més natural del món, l’art exquisit i la lletjor descarada, la brutícia ofensiva i el refinament constant.
Però aquests dies, passejant per Via Giulia, he notat que el carrer plora: bruteja més que mai, hi ha obres empantanades i les façanes estan enfosquides. Alguna cosa ha colpit profundament la Itàlia d’avui; la crisi econòmica és insidiosa i és visible a tot arreu: en l’envelliment de les infraestructures, en l’oxidació de les instal·lacions, en el progrés dels racons foscos i bruts, en la profusió de mendicants i d’immigrants venedors de roses i de joguines, però també en la buidor dels restaurants i en les cues que es formen als petits negocis de pizza al taglio.
De turisme, n’hi ha molt, a Roma, però no gasta. I a Via Giulia, que no té negocis low cost, ara no hi passa ningú. No es veu gent a les galeries d’art. Un important comerciant d’antiguitats ha penjat un manifest a l’elegantíssima porta del seu negoci: “Via Giulia muore!”. Convida a continuar passejant per la “meravigliosa strada”, però informa que el negoci tanca perquè ja no pot suportar la degradació de l’espai i perquè “totes les administracions que s’han succeït en el temps han incomplert els compromisos contrets”. No es un petit botiguer emprenyat, que a Itàlia n’hi ha molts, sinó un comerciant aristocràtic que escriu al final: “Vergogna!”.
L’estupor a Roma és molt intens, aquests dies. No sola-
De turisme, n’hi ha molt a Roma, però no gasta, i a Via Giulia ara no hi passa ningú
ment pel gest extrem del Papa, inèdit, xocant, sinó perquè les eleccions italianes del dia 24 situen de manera obsessiva els italians en aquell tòpic cinematogràfic que anomenem el dia de la marmota: una Itàlia que dóna voltes i més voltes per despertar-se allà mateix: la mateixa politiqueria, els mateixos embolics, la mateixa impotència.
Malgrat els grotescos episodis judicials i personals, torna Berlusconi, prodigiós xerraire, a seduir les classes mitjanes que s’estan empobrint, mentre el professor Monti va embrutant el perfil paternal a mesura que es converteix en home de partit. L’esquerra de Bersani tradueix la grisor burocràtica de totes les esquerres europe- es. Malgrat la reforma electoral, continua la politiqueria. I torna la Tangentòpolis: les investigacions judicials per corrupció empresarial. Com si, en comptes de trobar una sortida al laberint, Itàlia tornés al punt de partida: a la crisi política dels noranta.
Ahir, mentre el Papa feia una de les seves últimes aparicions, l’alcalde de Roma, el síndaco Alemanno, va travessar en diagonal la plaça de Sant Pere, plena de fidels. Uns policies municipals amb barrets de mariscal li obrien el pas i una corrua d’acompanyants el seguia. Va passar just davant meu. És un home de dretes, però s’obria pas entre la gentada amb posat encongit, lluny de l’ardidesa de la vella dreta itali- ana. Un home del seu seguici anava repetint a la gent que els deixava passar: “Scusi, grazzie”. Era un bon funcionari: captava l’aire indignat dels temps i la falta de credibilitat dels poders públics.
Els periodistes exigeixen a Alemanno atenció màxima en
Sembla com si, en comptes de trobar sortida al laberint, Itàlia tornés a la crisi política dels noranta
els dies del conclave. Roma s’emplenarà de turistes, de periodistes i de fidels. Alemanno demana ajut a l’Estat i els periodistes el renyen: a treballar. “Hem d’aprofitar l’ocasió econòmica que ens ofereix de manera imprevista el Papa”. Aquesta és l’altra cara del gest de Benet XVI: una nova oportunitat perquè Roma torni a ser, malgrat la crisi i la síndrome de la marmota, caput mundi, la capital del món.