David contra Goliat a Sallent
Un nonagenari guanya un plet per restaurar la muntanya de sal
La victòria li arriba a Sebastià Estradé amb 90 anys, quan ja viu a la residència d’Avinyó (Bages). Allà ens explica amb nostàlgia que Sallent era la perla del Llobregat, la porta del Pirineu. Però la imatge idíl·lica del seu poble es va esfumar quan la muntanya del Cogulló, que veia des de la terrassa de casa seva, va ser sobrepassada en alçària per l’acumulació de residus salins generats a la mina de potassa de Sallent. Avui, el runam de mina del Cogulló té uns 500 metres d’alçària i ocupa 47 hectàrees (l’espai equivalent a 50 camps de futbol). És un dels principals focus de risc ecològic a Catalunya. Les precipitacions provoquen rieres i cursos d’aigua que, per vessament, amenacen d’agreujar la salinització del riu Llobregat.
Però aquest matí assolellat, Estradé està content. Se sent com David davant Goliat, ja que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès dos punts clau de la seva demanda contra l’autorització ambiental concedida per la Generalitat (el 2008) a l’empresa minera.
La decisió obliga el Govern a exigir a l’empresa (Iberpotash) un programa de restauració del runam de mina equivalent al que està previst a partir de l’any 2035, data inicialment assenyalada per al cessament d’activitat. L’empresa preveia començar a intentar rebaixar la muntanya a partir del 2035 amb la venda de la sal abocada; però la sentència diu que la restauració s’ha d’iniciar ara, simultàniament a l’explotació, per evitar situacions perilloses d’acumulació que es poden escapar al control.
I, en segon lloc, el jutge demana que s’imposi a l’empresa una nova fiança proporcionada a la magnitud del runam, per afrontar la restauració definitiva. La fiança imposada el 2008 pel tripartit –585.153 euros– va ser “tan reduïda” que “no respecta ni els paràmetres legals”, adverteix el tribunal català.
“La Generalitat està obligada a presentar un pla de restauració; però realment qui l’ha de proposar és Iberpotash”, resumeix Sebastià Estradé, indignat perquè “el desastre ecològic que causa el runam l’estem pagant tots”. “Aquí qui contamina no paga, i això és injust”, diu.
Per prevenir que abocaments perillosos arribin fins al Llobregat, les administracions han construït col·lectors intercep- tors que condueixen els residus salins al mar; però hi ha hagut trencaments a les canonades, són insuficients i calen controls i una vigilància contínua. Un informe de l’Estudi de Ramon Folch conclou que les administracions han invertit 197,86 milions d’euros en col·lectors, filtres i millores dels sistemes de potabilització (plantes d’Abrera i Sant Joan Despí) per defensar el sistema d’abastament d’aigua en l’àrea de Barcelona davant la salinització del Llobregat, causada sobretot per les mines de Súria i Sallent.
Estradé tem que un cop més un dany ambiental no el reparin els causants. I recorda el cas del runam de Vilafruns, la restauració del qual només tenia el suport d’una fiança de 400.000 eu- ros mentre que el cost final va ser de 7,5 milions. “I sap qui ho va pagar? Vostè, i jo; i tots aquests senyors… I al Cogulló pot passar exactament igual. Ni 50 milions d’euros serien prou per restaurar-lo!”, exclama aquest advocat jubilat.
Mentrestant, formalment, la Generalitat acata la decisió judicial i assumeix que ha de fer el pla de restauració; però recalca que l’empresa minera ha presentat recurs davant el Tribunal Suprem (fins i tot contra la interlocutòria que n’exigeix l’execució provisional abans del 4 de març).
A més, en un nou tomb, l’empresa Iberpotash diu que tancarà la mina de Sallent i l’abocament del Cogulló el 2014. Però en paral·lel ha presentat un pla per ampliar un 17% la superfície del dipòsit salí i un 31% el volum, tot això per donar sortida a les seves necessitats de nous residus en els dos anys que li queden de vida. “La Generalitat no entén que si la mina tanca, l’empresa vulgui ampliar més l’espai. I, per això, ha de justificar molt millor per a què el vol. No tenim clar que hagi de créixer tant”, diu Assumpta Farran, directora general de Qualitat Ambiental de la Generalitat.
El pla expansionista inquieta Sebastián Estradé, que mai no ha vist una veritable voluntat política de resoldre aquest problema de manera integral. “Primer hi ha una sentència per complir. Com poden aprovar una ampliació del runam si no s’ha presentat el pla de restauració i no han dictat la fiança”, es pregunta Estradé, disposat a continuar plantant cara perquè es faci justícia ambiental. Encara que sigui sol i des de l’asil.