El Da Vinci de l’àrea
Tres-cents gols després, Raúl Valbuena, la primera víctima, creu que Messi domina totes les facetes del gol
Un dia Raúl asseurà davant de la televisió al sofà de casa seva el seu fill Nicolás, que ara té quatre anyets, i li explicarà un conte, una història, una llegenda, i la criatura al·lucinarà. El seu pare va ser porter professional. Es va formar al planter del Madrid al costat de Cambiasso, Mista o Rivera. Va jugar 33 partits a Primera, va guanyar una Copa del Rei i en va perdre una altra. En la seva carrera a la màxima categoria va encaixar 47 gols però sempre n’hi recorden un, el mateix. Periòdicament el seu nom torna a sortir als diaris o ve al cap com a la resposta a una pregunta de trivial. Perquè l’1 de maig del 2005 Raúl Valbuena Cano defensava la porteria de l’Albacete al Camp Nou quan va ser batut per un tal Leo Messi. “Encara no l’hi he explicat al nen perquè és petit per entendre-ho. Però esclar que sabrà que qui diuen que és el millor jugador del món i de la història va començar la seva carrera marcant-li un gol al seu pare”, relata Valbuena a La
Vanguardia.
Ara té 37 anys, viu a Saragossa i treballa en les categories inferiors del club aragonès. Però no li resulta difícil retrocedir en el temps. “La passada de cullera de Ronaldinho, com deixa botar la pilota... Jo ho vaig fer bé, vaig ser ràpid, vaig sortir per tapar el màxim d’espai, perquè em veiés molt gran per si xutava de volea però Messi ho va fer millor”, es lamenta. Potser si fos ara, tenint la informació que Leo té predilecció per marcar de vaselina, hauria actuat diferent. “O no. Perquè té tanta varietat de presa de decisions per a la mateixa jugada que no saps mai com encertar”.
Mai més no van tornar a enfrontar-se però Valbuena i Messi estaran sempre units per l’efemèride. “Era impossible predir que seria el millor. Ara és molt madur i no és el mateix jugador. Tampoc amb Rijkaard no jugava on juga ara”, confessa. Tot i que admet que va deixar detalls que cal tenir en compte, propis d’un fenomen. “Va sortir per jugar cinc minuts i va tenir temps de tenir dues ocasions de gol, va fer-ne un i l’altre l’hi van anul·lar, i va fer dos moviments, una paret amb Ronaldinho i una desmarcada, que parlaven d’un jugador que caldria tenir molt en compte”. Tres-cents gols després, la imaginació de l’exporter no arriba a preveure el camí d’aquest Jules Verne del gol, aquest Leonardo da Vinci de l’àrea. “Amb l’efectivitat que té ara i la velocitat a què va pot aconseguir una xifra astronòmica, pot arribar als 600 gols”, vaticina.
Aquell dia Felip Vivanco, en aquestes pàgines, el va definir com “el ninot diabòlic del gol” en una narració premonitòria. Amb aquella mateixa cara vermellosa i els cabells esbullats continua destrossant les xarxes. Valbuena va ser el primer d’una llarga llista que sembla que no té final. El segon es va fer pregar. Va trigar sis mesos. Galinovic, del Panathinaikós, va ser la víctima i aquest