Res no és impossible a Cornellà
L’espanyol guanya tot i cedir el mig del camp i continua escalant posicions
Decididament, no hi ha impossibles per a l’Espanyol de Javier Aguirre, que continua escalant posicions i ja frega la meitat superior de la classificació després d’aconseguir la seva cinquena victòria consecutiva a Cornellà-El Prat i el desè resultat positiu en onze partits amb el nou entrenador: 22 punts de 33 de possibles. Fa por escriure-ho, però són números de Champions. Els tres d’ahir, per fer-ho més difícil, van arribar sense controlar gairebé mai el mig del camp.
Va jugar amb foc l’Espanyol, i fa pensar que no va ser perquè es veiés tan aviat en avantatge al marcador, des del minut 7, o no només per això, sinó per les característiques de l’alineació. I és que si ja hi havia pocs migcampistes de veritat en teoria (Raúl Rodríguez és central) menys n’hi va haver a la pràctica, perquè Verdú, l’únic organitzador de joc que té l’Espanyol (era per a aquesta posició, i no per a la de davanter centre, on calia fitxar prioritàriament al mercat d’hivern; al final no hi va haver diners ni per a una cosa ni per a una altra), jugava molt avançat. De manera que l’equip quedava partit en dos, amb quatre homes a dalt als quals arribaven molt poques pilotes, i tots els altres enrere, sense gairebé cap altra possibilitat que treure’s la pilota de sobre.
És a dir, que manava el Betis, jugant bé la pilota a instàncies sempre de Beñat i amb Campbell i Pabón (que va ser objecte del desig blanc-i-blau) creant problemes amb la seva velocitat, però van anar de més a menys. El que sembla estrany, amb tanta possessió visitant i tantes arribades a l’àrea, en centrades o amb la pilota controlada (la primera abans dels 2 minuts), és que no hi hagués ocasions més clares que una centrada de Nono que no va arribar a tocar Molina i gairebé entra la pilota directament (35) o una falta de Beñat amb tanta potència com escassa col·locació.
A l’altre costat, el millor va ser una cosa que va poder ser i que va quedar en res: un servei suau de Verdú a l’àrea que Sergio García, en situació molt favorable, no va poder empalmar (23). Ah! i la compensació arbitral (Gil Manzano és de l’escola Mateu Lahoz; també té criteri propi, un altre il·luminat) de dos penals en menys d’un minut (32) que no va xiular, un en cada àrea i amb els mateixos protagonistes: primer, una empenta de Pabón a Mattio- ni, i a continuació, una traveta del brasiler al colombià.
Encara cometria un altre error greu en l’àrea el col·legiat, per trencar l’empat en perjudici de l’Espanyol. En el minut 57 Stuani es disposava a rematar al mig de l’àrea una centrada de Sergio García i va ser derribat per Nacho; la pilota va anar a parar a Víctor Sánchez, sol, però el porter va desviar la rematada en la seva millor intervenció de la nit, per no dir l’única. No vull ni pensar que l’àrbitre deixés de xiular el penal per concedir la llei de l’avantatge, però no descarteu res.
És imaginable que aquest penal no xiulat li hauria anat de primera a l’Espanyol per treure’s de sobre tot l’anhel de la segona part, encara que no va ser tant com es temia després d’uns primers minuts que van reforçar el comandament dels bètics. La veritat és que l’Espanyol va aconseguir equilibrar la situació i fins i tot va passar el que semblava impossible, que muntés alguna jugada per a tornar a marcar. A l’única ocasió visitant, en una contra amb xut de Juan Carlos que va acabar en córner (85), la va seguir (86) una altra d’equiparable, en una passada de Sergio que no va rematar bé Verdú. La jugada havia nascut en un robatori de pilota de Víctor Sánchez, el notable creixement del qual en la segona part va ser bàsic perquè el domini del Betis no convertís en un calvari la defensa del mínim avantatge. Un altre dels destacats va ser Stuani, entossudit a demostrar que és molt més que un rematador. El seu esforç cobrint tota la banda dreta, tant en atac com en defensa, i jugant amb criteri la pilota va resultar vital.