Els papers del cas Di Stéfano
Documents oficials confirmen la intervenció del règim franquista en el fitxatge
Avui mateix la Hoja del lunes publica a primera plana l’acte de la firma (entre cometes a l’original) del traspàs de Di Stéfano del Millonarios al Madrid, com si això fos la firma del tractat d’Espanya amb els Estats Units, posem per cas. El més curiós, repeteixo, és que aquesta firma és paper mullat...” Aquesta irrebatible conclusió sobre el polèmic fitxatge d’Alfredo di Stéfano per al Madrid l’estiu del 1953, que va trastocar la història del futbol espanyol i mundial, prové d’una carta que el president de la Federació Espanyola de Futbol, Sancho Dávila, va enviar el 17 d’agost del 1953 al seu superior, el delegat nacional d’Esports (DND) del govern franquista, el general Moscardó, comte de l’Alcázar de Toledo.
La recuperació d’un dossier polsós de la secretaria general de la Falange Española Tradicionalista i de las JONS, corresponent a la seva secció tècnica i amb l’epígraf “Assumpte: Di Stéfano” permet reblar amb més força encara les conclusions que ja es desprenien de les investigacions més profundes que s’han realitzat sobre el robatori de Di Stéfano al FC Barcelona. Tots els tripijocs politico esportius i l’actuació descarada de Santiago Bernabeu, el president del Reial Madrid, i de la seva mà dreta, Raimundo Saporta, en aquest cas van quedar en descobert en el llibre El caso Di Stéfano, publicat el 2006 i fruit d’una pacient investigació de Jordi Finestres i Xavier G. Luque.
La documentació que ara surt a la llum, localitzada pels mateixos investigadors amb la col·laboració del periodista britànic Sid Lowe, afegeix un segell d’oficialitat a les maquinacions que van impedir que el Barça reunís Kubala i Di Stéfano i van obrir la porta a la formació del millor Madrid de tots els temps. Un club que el 1953 havia conquerit només dues Lligues va esdevenir el rei del futbol mundial amb cinc Copes d’Europa consecutives gràcies a la incorporació del genial futbolista argentí i al potencial econòmic que va obtenir a partir del 1947 amb la inauguració del nou Chamartín.
El dossier de la Falange –organització de la qual depenia l’esport espanyol en aquells moments– és contundent. Inclou còpies i originals, segons els casos, de documents relatius al cas. Tot comença amb un telegrama del general Moscardó, que es dirigeix al ministre secretari general del Movimiento, Raimundo Fernández-Cuesta, germà del fundador del diari esportiu Marca. Li prega “encaridament” que aprovi una ordre que prohibeixi el fitxatge d’estrangers “per evitar actituds i situacions incòmodes”.
La mesura, com moltes d’altres que es van succeir en aquell moment, estava pensada perquè els dirigents del FC Barcelona renunciessin als seus drets i els compartissin amb el Madrid. Va tenir un efecte col·lateral, les protestes d’altres equips espanyols que estaven negociant amb futbolistes forans.
En el dossier de la Falange consta la instància de Manuel Torras Ventosa, en representació de l’Espanyol, en la qual “exposa” el greu perjudici que pateix el club en la seva negociació per incorporar el xilè Andrés Prieto Urrajola i “suplica” una excepció
per al seu cas. En termes similars, un document també recuperat, es dirigeix el Valladolid per salvar el fitxatge de Carlos Ducasse per al qual, aclareix, no cal “utilitzar divises”, ja que aquest era un altre dels punts de pressió sobre el FC Barcelona: el pagament efectuat al River Plate de l’Argentina per al fitxatge de Di Stéfano. Com es narra amb detall al llibre abans esmentat, l’encarregat del control de divises, Alejandro Bermúdez (president de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera) es va convertir en directiu del Reial Madrid poc després del final feliç (per als interessos blancs) de tot el cas.
Preocupat pel caire que prenien els esdeveniments i el tancament de fronteres decretat per Moscardó i el ministeri, el president de la Federació Espanyola de Futbol va interrompre les se- ves vacances i es va dirigir per carta al delegat nacional d’Esports. En aquest document que ara surt a la llum, Sancho Dávila (destacat falangista, emparentat amb José Antonio Primo de Rivera) explica a Moscardó que està seguint l’assumpte Di Stéfano “a través de la premsa” i que suposa “que això és principalment el que ha motivat el seu telegrama”. Passa llavors a “explicar-li succintament” el cas.
Dávila parteix, com tot analista neutral del cas, de l’anomenat pacte de Lima, que va establir que Di Stéfano jugava al Millonarios de forma il·legal i havia de tornar al River Plate amb data límit del 15 d’octubre del 1954. Explica després al seu superior que Millonarios “no pot traspassar Di Stéfano a cap club del món sense permís del River Plate de Buenos Aires, que és el club al qual ha de tornar el 15 d’octubre del 1954”. Comenta que el jugador “sembla que supera fins i tot Kubala” i que el Barça “sembla que ha aconseguit la conformitat del River a partir de l’octubre del 1954” (fet plenament documentat), “i el Madrid ha aconseguit la conformitat de Millonarios des d’ara mateix. Però... ni Millonarios no pot traspassar sense permís del River (que no el dóna), ni el River disposar del jugador per cedir-lo al Barcelona fins l’octubre del 1954”.
Malgrat l’embolic, Dávila opina que “la cosa és molt senzilla” i apunta: “Nosaltres tenim comunicacions de la FIFA que aclareixen el camí”. El punt de vista havia de ser molt simple, segons explica el president de l’Espanyola, quan sentencia: “Avui mateix la
Hoja del lunes publica a primera plana l’acte de la firma del traspàs de Di Stéfano del Millonarios al Madrid... El més curiós, repeteixo, és que aquesta firma és paper mullat, perquè no té en primer lloc la conformitat del River, i en segon, l’autorització d’aquesta Federació Espanyola...”
El mateix president de l’Espanyola considerava “paper mullat” el contracte amb què van forçar el Barcelona a compartir (primer) i a acabar cedint (després) els seus drets, aquests sí legals i efectius, sobre Di Stéfano. Sense comentaris.
Sancho Dávila va redactar aquesta carta el 17 d’agost. Tot just un mes més tard els presidents del Madrid i del Barça van signar el pacte de la vergonya (Di Stéfano jugarà en anys alterns en
“El Madrid ha signat el traspàs amb el Millonarios , però la firma és paper mullat” “No pot traspassar Di Stéfano a cap club del món sense permís del River, que no el dóna” Prohibeix contractar estrangers per “evitar actituds i situacions incòmodes”
cada club) i posteriorment es va produir la dimissió en ple de la directiva blaugrana i la cessió de tots els drets al Madrid. Un assumpte “tan senzill” com deia Sancho Dávila –que va deixar la presidència uns mesos després– s’havia convertit en el canvi de samarreta més descarat de la història del futbol.
En el dossier de la Falange consten altres documents, com la carta de Sancho Dávila al seu camarada falangista i ministre Raimundo Fernández Cuesta per mantenirlo al corrent del cas. Li explica que anirà al ple de la DND “de finals de mes a Sant Sebastià”.
Va ser on Moscardó va rematar l’estratègia per arrabassar Di Stéfano al Barça, coincidint amb l’estiueig de Franco al palau donostiarra d’Ayete i amb els consells de ministres que se celebraven a Sant Sebastià.