Titellaires?

HI ha tants festivals de cinema com països hi ha a l’ONU, tenint en compte l’efecte multiplicador de les infinites ciutats que volen imitar Los Angeles. En aquest planeta projecta i dóna premis fins el dimoni. Sigui a l’actual infern sirià, sigui al paradís nord-coreà dels estimats líders de Pyongyang; sigui amb atmosfera gaudiniana o goyesca. Però caldrà convenir que els Nobel del cinema, amb diferència, són els Oscar. Per alguna cosa és el nom d’Andreu i de Dalmau ( La competència, RAC1). El lliurament dels trofeus, tant si són xapats en or com els de la matinada passada, com si són bustos de bronze, porta afegit l’inevitable minut de glòria, encara que duri 300 interminables segons. N’hi ha de tan agraïts que són capaços de recordar les seves aventures intrauterines. N’hi ha de tan contestataris que fins i tot denunciarien la pujada de les targetes multiviatge del metro de Kuala Lumpur. Tampoc no hi falten els que són capaços d’obsequiar-nos amb un micromíting polític per més que el seu assenyat president de l’acadèmia els acabi de dir que el cinema no és ni dels de la cella de Zapatero ni dels del bigoti d’Aznar. Per bé que alguns creguin el contrari, la cultura, incloent-hi els titellaires, sempre han tingut un difícil encaix a dreta i a esquerra. L’amic Proudhom, com a bon copare de l’anarquisme, menyspreava la intel·lectualitat i les seves revolucions provocades per advocats, realitzades per artistes i conduïdes per novel·listes i poetes. Textual. Arribats a aquest punt només cal enyorar l’austeritat oratòria de Joe Pesci, un dels grans actors dels Estats Units que no fa falta maquillar per interpretar un mafiós. Quan va recollir l’Oscar el 1991, pel seu paper a Un dels nostres, es va limitar a dir: “És un privilegi, gràcies”. Poc més de dos segons.