Jaume Barceló Gil
PAGÈS
Als seus 83 anys, Jaume Barceló Gil, de Vandellòs, cuida cada dia de la seva finca d’arbres fruiters. Barceló, que va començar a conrear la terra amb 14 anys, anima a tenir iniciativa, a estar obert a col·laborar i a seguir actiu.
Les mans fortes i robustes delaten anys, dècades, de feina al camp. D’activitat a l’aire lliure amb temperatures sota zero i també amb calor sufocant. Un dia sí i un altre també. El pagès no té horari ni vacances. Ni sou ni pagues dobles. Ha vist com una inoportuna gelada s’emportava la feina de mesos i ha celebrat collites generoses. I ell aguanta i continua. Jaume Barceló s’aixeca cada matí per cuidar, amb l’aixada a la mà, el seu hort i la seva finca. I a la tarda, no perdona la timba diària amb els amics al Casal de Jubilats del poble. D’on treu tanta energia? Potser és l’esmorzar. Sempre ha estat el mateix: dues llesques de pa torrat amb oli d’oliva i deu avellanes.
Va néixer a Vandellòs (Baix Camp), el 1929. Un municipi extens, amb platja i muntanyes. Un poble que vivia gairebé exclusivament de l’agricultura fins que, el 1972, va començar la construcció de les dues centrals nuclears. Llavors, Jaume Barceló, molt més conegut al poble com Jaume Futo (el renom de la família), ja tenia 43 anys. “He viscut més canvis jo al llarg de la meva vida que totes les generacions juntes que em van precedir”, afirma amb orgull.
Ell no va poder escollir. La guerra el va agafar quan era un nen. Tenia set anys i en feia un que havia començat l’escola. I als catorze es va acabar. “I l’endemà, el meu pare em va portar al
tros; què havia de fer, jo? En aquella època molt poca gent del poble podia continuar estudiant”. La seva família tenia dues finques amb avellaners i garrofers: una a la muntanya i una altra al costat del mar.
Jaume Barceló pot presumir –encara que aquest verb no el practica perquè és molt més tímid que orgullós– d’una memòria prodigiosa. Recorda el seu primer dia com a pagès: “Vam fer una carbonera, i dels trossos grans de llenya en vam fer carbó”, explica. Després va aprendre, i en això va demostrar molta habilitat, a fer murs de pedra seca. “He estat feliç, érem feliços i encara que mai no vam tenir un ral, no vivíem ni visc amb l’an- goixa i la urgència que hi ha ara, la nostra vida és monòtona... i això està bé”, opina. Als 84 anys, Jaume Barceló continua fidel a la rutina, cosa que no vol dir que pari quiet. Al contrari: “S’ha de tenir iniciativa, jo sempre estic disposat a col·laborar, m’agrada fer coses, prefereixo estar actiu”.
S’aixeca a primera hora. I després de l’eficaç esmorzar, agafa la seva fidel i veterana furgoneta i se’n va al tros, on cuida un hort i una finca de mitja hectàrea d’arbres fruiters: “Això em manté viu”. Poda, esporga i arregla les plantes i els arbres i, quan toca, també cull. I a la una del migdia torna a casa, on la seva dona l’espera amb el dinar a punt. I si el contacte amb la terra li proporciona l’oxigen, les bateries les carrega amb la seva inexcusable visita diària al Casal de Jubilats del poble. Quan obren la porta, a les tres de la tarda, ell ja hi és: “El primer que faig és llegir la premsa, un diari esportiu i La Vanguardia, sempre m’ha agradat saber què passa. I sí, tothom parla de la corrupció, però jo dic que no ens ho hem de creure tot; hi ha corrupció, esclar, però hi ha molta més gent honrada que corrupta, si no, on seríem? En una reunió de cent persones fa més soroll un que crida que 99 que callen”.
Jaume Barceló parla amb fermesa, sense titubejos però sense aixecar la veu. “Procuro no tenir discussions, respecto les opinions dels altres però tinc el meu punt de vista de les coses i que cadascú faci el que vulgui”. El seu fi sentit de l’humor també aflora sense estridències. I li agrada escoltar. Transmet aquesta saviesa que s’aprèn reflexionant en silenci. La solitud de la feina al camp proporciona un ritme, un to que ell ha alimentat des de petit recitant poesies i fragments de teatre –preferentment del segle d’or– que s’aprenia de memòria. I és que a aquest pagès li hauria agradat ser actor. “La meva obsessió ha estat el teatre. Quan era jove, per pa- gar les despeses de l’equip de futbol, es va crear un grup de teatre. A mi em van donar el paper més curt, però assajant em vaig aprendre el paper de tothom”. I, una vegada casat i amb dues filles, va continuar fent teatre.
Fa uns anys, es va organitzar a Vandellòs un concurs de monòlegs i el Jaume no hi va fallar. El primer any va guanyar el tercer premi del públic, “però era un drama que feia plorar i el que la gent vol és riure”, diu. En la següent edició, va aconseguir el segon premi i ara espera que es torni a celebrar el concurs. Ja té el monòleg escrit i a punt.
Els moments de màxima tensió del dia arriben amb la partida. Juga a la botifarra amb els amics. Són quatre amb les cartes a la mà i set o vuit mirantlos. “Són més joves que jo, però un dia em faran perdre la salut”, fa broma, encara que els seus companys de joc també voregen els vuitanta.
Els canvis a què es refereix el Jaume són vertiginosos. Quan va començar a treballar amb el seu pare i el seu germà més gran veia com sortia el sol mentre anaven cap a la finca de la muntanya (havien de caminar una hora i mitja per arribar a la parcel·la) i veia com es ponia el sol mentre tornaven a casa. I quan havien de treballar a la finca de la costa (que es van vendre anys més tard per a la construcció de la central nuclear Vandellòs I) se n’anaven dilluns i tornaven divendres. En un dia no hi havia prou temps.
Que és un home implicat ho demostra el fet que va ser un dels impulsors de la cooperativa del poble cap als seixanta i que la va presidir durant diversos anys. “Els socis escrivien en un paper els possibles candidats; si sortia el teu nom et preguntaven i després es votava els que havien acceptat presentar-se”, explica. Eren llistes obertes “i el meu nom sortia”. I així va ser com van posar en marxa un molí al poble. I també va sortir el seu nom per encapçalar una llista independent a les primeres eleccions municipals, però finalment no s’hi va presentar.
“Des que vam fer la cooperativa fins ara, només queden el 10% dels cultius”, diu amb pena Jaume Barceló. No és optimista respecte del futur de l’agricultura. De fet, a partir dels anys vuitanta, amb la caiguda del preu de l’avellana, ell també va haver de buscar-se una altra feina per subsistir: “La majoria dels pagesos fèiem la doble jornada, jo treballava la terra i en una gasolinera; ara sen- to a dir que alguns joves tornen al camp, però crec que és més per necessitat que per vocació. Avui al poble només hi ha dos pagesos joves que viuen de la terra, la resta ho fem perquè volem”.
I ell encara recorda el que el seu pare li va dir el primer dia de feina: “Si tot el que has de saber t’ho he d’ensenyar jo, no sabràs gran cosa”. I d’aquí ve la seva iniciativa. I ell ha dit a les seves filles que “sobretot, que mai no hàgiu de baixar el cap de vergonya per haver fet una cosa mal feta”. Ell no l’ha hagut de baixar.