El tresor de la flor d’ametller
He de confessar que no havia sentit a parlar del filòsof Byung-Chul Han. El vaig descobrir a Roma, dilluns passat, remenant llibres a la llibreria Altroquando, a Via del Governo Vechio, un carrer estret i fosc, ple d’encantadors negocis d’art antic i de tallers mecànics, situat entre Castel Sant’Angelo i Piazza Navona. No és una llibreria espectacular, però m’agrada anar-hi perquè hi trobo l’essencial, fugint del tsunami de novetats que m’aclapara a les monstruoses llibreries tipus Feltrinelli. Estava fullejant els típics assajos sobre el malestar d’Itàlia quan, de cop, els ulls se me’n van anar cap a un títol que resumeix a la perfecció el malestar d’Occident: La società della stanchezza. La societat del cansament. Un assaig curt, que es pot llegir en el temps que es triga a tornar de Roma a Girona (en arribar, veig que aquí l’ha editat Herder).
Sosté ByungChul Han: així com la societat disciplinària produïa criminals i bojos, la societat que ha inventat l’eslògan “Yes, We Can” produeix individus esgotats, fracassats i depressius. Els individus actuals tenim tantes possibilitats de realització, tanta informació, tants possibles itineraris vitals, que no podem resistir-ho. No podem, però ens ho imposem. Cada època té les seves malalties emblemàtiques, diu Han. La invenció de l’antibiòtic va tancar l’època bacterial i les tècniques immunològiques han frenat les possibilitats malignes dels virus que arriben de fora. En canvi el segle XXI està reafirmant un perill nou, que no ve de fora, sinó de dins; que no prové de la “negativitat” sinó de la “positivitat”. Siguem positius!, reclama tothom. Però aquest “ser positius”, aquest afirmar constantment la confiança en les nostres forces, ens corseca. Aquest imposar-nos el “Sí que podem”, ens destrossa, ens maltracta, ens explota per dins. Ja no ens explota el poder econòmic, som nosaltres els que ens explotem en exigirnos el “Yes, We Can”.
Les malalties més representatives del present són –sosté Han– les de dins: depressió, trastorn per dèficit d’atenció, hiperactivitat, fatiga crònica, malestars... Malestars causats per la presència constant de l’estrès en un organisme obligat a confrontar-se sense parar a reptes de tota mena. Reptes de feina i d’oci, reptes amb els amics o contra els rivals, reptes professionals i amorosos, reptes de coneixement i de poder, reptes de canvis i d’innovacions, reptes en les relacions afectives, reptes en les relacions competitives, reptes davant l’ordinador o l’smartphone. Reptes a cada moment del dia: procurant respondre a les infinites possibilitats de diversió, d’èxit, de consum a què no podem o no sabem renunciar. És la societat del que els italians british anomenen multitasting.
Una de les coses que m’ha convençut de l’assaig de Byung-Chul Han és que en la societat del multitasting (o de l’atenció constant) ha desaparegut el tedi o l’avorriment. Prohibit avorrir-se. Prohibit no tenir res concret a fer. Han desaparegut l’avorriment profund que Walter Benjamin definia com “l’ocell encantat que cova l’ou de l’experiència”. No hi ha experiència, és a dir percepció de la vida realitzada, sense avorriment, sense temps mort. Sense contemplació.
Per això la contemplació, sigui en forma d’experiència religiosa, espiritual, intel·lectual o natural és observada como una raresa, una extravagància, una ridiculesa. Voldria acabar aquest article fent memòria, precisament, d’una deliciosa extravagància a què vaig tenir sort d’assistir el diumenge 10 de febrer, al cementiri de Sant Gervasi. Un centenar de persones de totes les edats s’hi van reunir per complir un ritual que va començar fa setanta anys, quan uns lectors van plantar un ametller al costat de la tomba d’un poeta. Reunir-se davant de l’ametller florit de Joan Maragall per llegir i escoltar poemes no és un espectacle, ni una celebració. És un acte de contemplació.
El poeta Maragall va escriure molt sobre el pas de l’any. Li agradava sobretot la flor de l’ametller, que despunta a finals de gener, en ple hivern. Ingènua i innocent, la flor de l’ametller alça la seves banderetes blanques enmig del vent i l’hostilitat de l’hivern, que és la mort. L’hivern encara és dominant, durant el mes de febrer, però la flor de l’ametller, que aspira a la llibertat vital, s’arrisca a perdre-ho tot. “No ets encara el millor temps, / però en tens tota l’alegria”. Romàntic i regeneracionista, Maragall idealitzava la innocència. Creia que, amb la seva llibertat instintiva, aconseguiria regenerar la societat catalana morta, hivernal. Ja sabia que la innocència generalment és vençuda per l’hivern. Però no pas sotmesa. “Amb una anyada encertada, en guanya deu de vençudes”. Gent de totes les edats es van reunir en aquell cementiri de Barcelona, entre escultures romàntiques que es retallaven sobre el blau marí de Barcelona, en un diumenge ventós d’hivern. Potser no és gran cosa. A mi em va semblar un petit tresor. Vet aquí una manifestació del que anomeno “minories creatives”: resisteixen la pressió sinistra del temps de mort que ens aclapara, no pas amb les armes convencionals, del tot inútils, sinó amb comportaments resistencials. I és que, per pal·liar el sofriment contemporani, val més passar un matí davant d’un ametller tot escoltant vells poemes. Val més que no pas clavar inútils cops de martells contra les cadenes invisibles amb què nosaltres mateixos ens esclavitzem.