La perruqueria del món
El món és una gran perruqueria. Bé el podríem recórrer de nord a sud, a través d’aquests establiments, a fi de tafanejar la capil·laritat social. Des de les parets escantellades de color pastel on voletegen immensos rul·los caribenys, fins als locals bulliciosos a Chicago o Nairobi on es practiquen laboriosos desarrissats o els temples minimalistes d’Avenue Montaigne, les dones s’observen a si mateixes en un ritual inexcusable que amaga el desig de ser percebuda. Ho explica bé Nancy Houston al seu últim llibre, Reflexos a l’ull d’un home, en confessar que ha necessitat molt de temps per admetre que les dones alimenten el desig de ser mirades.
A les perruqueries es respira intimitat, de la mateixa manera que la laca et fa esternudar. Un lloc on s’escenifica el sentiment de desdoblament femení: sentir-se alhora observadora i observada. No és casual que a molts països del Sud-est Asiàtic, amb una cadira i un mirall, s’improvisi una barberia al carrer, mentre que en la seva versió femenina ha de tenir, com a mínim, tres parets. Tampoc no ho és
A les perruqueries es respira intimitat, de la mateixa manera que la laca et fa esternudar
que des de l’estat d’opinió s’hagi popularitzat un qualificatiu que val per a tot, encara que bàsicament per subratllar la superficialitat: revistes “de perruqueria”, converses “de perruqueria”...
La relació entre cabells i llibertat ha estat glossada des d’antic. Per això, davant la globalització de la política sexual, a molts països, gènere i sexe s’han convertit en principals indicadors socials de l’estat en nom de l’honor. L’onada de violacions que en ple segle XXI recorre el globus, de Mèxic a l’Índia, del Sud-est Asiàtic al món àrab o l’Amèrica Central, significa abans que res una arma carregada d’honor contra l’enemic. Pren per força el cos de les dones, en una vexació extraordinàriament perversa de la individualitat, per danyar l’adversari. I certament es juxtaposen dues realitats: la de la conquesta i afirmació de la identitat pròpia d’una civilització moderna, i els vestigis encara indestructibles d’una societat patriarcal que, entre altres coses, atribueix als cabells de les dones una simbologia descomunal, i és capaç de legislar un jo sense cos.
No em refereixo només al vel que moltes dones islàmiques asseguren que porten lliurement perquè els procura integritat, seguretat i protecció. Ni, en l’altre extrem, a l’allau de queratines, allisats i tints vegetals. A Occident, els cabells porten associats altres significats, ni punitius ni escandalosos sinó propis del dilema intern entre la recerca i l’autorepresentació, però que de vegades resulten una autèntica col·lecció de desacords amb un mateix. Per això, per conèixer bé un país és recomanable trepitjar una de les seves perruqueries on se sent el rumor de fons de la societat panxa enlaire, però també on dones, i homes, hi van per rentar, tallar i pentinar el seu jo.