Som davant ses portes de l’infern?
Dimecres, al Barts de Barcelona, Antònia Font va presentar Vostè és aquí, una quarantena de cançons curtetes, però sensacionals, com ja ens tenen malacostumats. Mentre la jove que seia al meu costat sospirava pel cantant –el devia trobar atractiu–, jo em fixava en Joan Miquel Oliver. Tocant la guitarra sense cap emoció aparent, impassible, vestit amb correcció moderna, prim, pelat, seriot, la seva aparença discreta dissimula un cap privilegiat. D’on surten, si no, les cançons meravelloses que Pau Debon canta? Em fascina algú que aparella “les coales i els coals”, que afirma que “un homo sense doblers onsevulla fa nosa”, “mos sexuàvem, mos gastronomíem” o “canta a sa dutxa mi niña rumba d’amor”.
Des de l’època de la Salseta del Poble Sec i la Plateria, quan amb la colla els seguíem de festa en festa, que no havia seguit un grup a tants concerts com el d’aquests nanos de Mallorca. A la meva edat em sento gairebé com una groupie, però l’art i l’alegria que n’obtinc paguen la pena. I això que no van interpretar Alegria, una de les seves cançons emblemàtiques. Calia? Amb el jove que seia a l’altre costat vam començar a dir cançons que mereixien cloure el concert, i en un moment ens en van sortir mitja dotzena. Els en sobren.
Mentre el que manxava la màquina de fum inundava la platea de boira espessa, admirava Oliver i xalava amb el concert. L’admirava i pensa-
Antònia Font canta en català sense fer-ne cap bandera i ho fa amb tots els matisos mallorquins
va en la normalitat lingüística d’aquest grup. Canten en català sense fer-ne cap bandera; canten amb tots els matisos mallorquins i ens inunden de paraules i expressions saboroses; corejàvem les cançons i jo em sentia la persona més normal del món. De fet era com dins l’iglú, aïllat de la politització i la judicialització a què algunes formacions polítiques sotmeten dia rere dia el català.
Els catalanoparlants som gent estranya i tenim una dèria ben curiosa. Així ho explica Rudolf Ortega a l’assaig La dèria del català (RBA La Magrana), que acaba de publicar. Ortega es meravella que amb les vicissituds que ha passat el català, especialment els últims tres-cents anys, encara tinguem la mania de parlar-lo. Fins i tot persones que no el tenen com a llengua materna l’ensenyen als seus fills! Llegiu Ortega, escolteu Antònia i veureu com viure en català pot ser una dèria, però també pot ser la cosa més normal del món.
I en aquesta vicissitud avança la nostra vida com a parlants d’una llengua a prova de bombes de tota mena.