Accidents sentimentals

Les bones impressions que comunicaven els primers textos teatrals de Pere Riera (Canet de Mar, 1974) estaven molt ben fonamentades. Lluny de Nuuk o Des

classificats delataven una qualitat i seguretat infreqüents en dramaturgs autòctons amb moltes més hores de vol. A més a més, ara sabem que la bona escriptura de Riera s’acomoda sense dificultats aparents a gèneres ben lleugers, dues mostres dels quals coincideixen a la cartellera: El don de las

sirenas a la Beckett i Red Pontiac al Poliorama.

Pel que fa al do de les malèfiques criatures aquàtiques, el títol de la comèdia és una pura expansió literària d’un dels personatges femenins, atès que en aquesta història, d’intencions dubtosament parabòliques, sembla que qui talla el bacallà sentimental és el sexe masculí. Un matrimoni argentí, Román i Bettina, a Barcelona per feina, s’ha fet molt amic de Carlos. Un dia que aquest els visita arriba una veïna, Glòria, amoïnada: ha rebut un avís del seu amant, un diplomàtic rodamón, que li demana de veure’s de seguida a... Guatemala. La dona confessa que n’està tipa d’anar amunt i avall per uns encontres fugissers que no menen enlloc. El problema desvetlla opinions, accions i decisions gens innòcues.

El don de las sirenas és un pessigar aquí i allà les eternes qüesti- ons de l’amor i l’amistat, i l’interès se centra, tant o més que en les idees, en la personalitat de cada personatge i les seves reaccions, festives o càustiques. Els diàlegs circulen vius, molt ben escrits, amb rèpliques precises, i la direcció de l’argentí Nelson Valente garanteix que aquesta vivacitat mai no s’apagui innecessàriament. L’obra, coproducció de la sala Trono de Tarragona i Banfield Teatro d’Argentina, la interpreten amb gran sensibilitat Diego Brizuela (Román), argentí, i els catalans Joan Negrié (Carlos), amb una gamma de matisos sorprenent, i Roser Batalla (Glòria) en un paper formidable de sòbria comicitat. Mariela Roa (Bettina), l’altra intèrpret argentina, és un nervi. Gasta una loquacitat desfermada i una jovialitat exultant sovint un xic postissa. Potser una mica de diazepam –amb recepta mèdica– aportaria la necessària millora a la naturalitat del personatge. És la lleu correcció que li cal, crec, a l’espectacle.