La caiguda de l’imperi Wenger
Després de 17 anys a l’Arsenal, el tècnic reclama respecte als que creuen que li ha arribat l’hora de dir adéu
Vuit anys sense títols són molts anys, suficients perquè fins i tot el sant Job (no consta de quin equip era aficionat) hagués perdut la paciència. Sens dubte, els seguidors de l’Arsenal han esgotat les reserves amb la virtual eliminació de l’equip de totes les competències coperes (a la Champions encara ho té més difícil que el Barça), i els molts problemes que s’entreveuen a l’horitzó per quedar entre els quatre primers de la Premier League.
L’Arsenal va aixecar l’últim trofeu la primavera del 2005, quan Patrick Vieira va batre el porter del Manchester United Roy Carroll en el penal que va decidir la FA Cup. I un dels problemes més greus dels gunners és que fa temps que no té cap Vieira, ni cap Tony Adams, Ted Drake, Joe Mercer, Ray Parlour o Frank McLintock, cap jugador amb l’energia i el caràcter per resistir quan fa falta i superar l’adversitat. Li falta un gran capità, un guanyador nat.
Tampoc no hi ajuda, sens dubte, la gasiveria dels propietaris, més interessats a pagar la hipoteca de l’Emirates Stadium que a reunir les fitxes necessàries per tornar a ser un club guanyador.
Els millors de les darreres temporades (Cesc Fàbregas, Van Persie, Nasri…) se’n van allà on poden alçar copes i amassar diners, per més que als aficionats els faci mal. L’obsessió per no fer excepcions a una estructura salarial austera ha convertit l’Arsenal en un equip de segona línia, al qual Everton i Tottenham disputen amb magnífiques acreditacions el dret a jugar la Champions la propera temporada.
En les derrotes coperes davant els modestos Blackburn Rovers (FA Cup) i Bradford (League Cup), a l’Arsenal li van faltar ganes i caràcter. En la derrota per 1-3 davant del Bayern, li va faltar senzillament categoria, perquè Bastian Schweinsteiger, Mario Mandzukic, Thomas Müller i companyia van campar al seu aire per la gespa de l’Emirates, posant en evidència el declivi de l’equip del nord de Londres, i l’abisme que s’ha obert respecte de l’elit anglesa i europea. Fins i tot va fer una mica de pena.
L’autèntica tragèdia grega de l’Arsenal seria tanmateix no quedar entre els quatre primers, i jugar l’any que ve a l’Europa League. No només per una qüestió de prestigi, sinó perquè l’èxode dels seus millors jugadors s’acceleraria (Wilshere i Walcott volen jugar contra els grans), i els plans d’invertir 80 milions d’euros per reforçar l’equip s’ensorrarien. Villa i Falcão –dos dels objectius de Wenger– s’ho pensarien dues vegades, o fins i tot tres…
Després de disset anys a la banqueta de l’Arsenal, l’entrenador Arsène Wenger diu que es mereix més respecte del que està rebent per part de la premsa, part de la qual planteja després de ca-
SENSE TÍTOLS NO HI HA CRÈDIT L’última vegada que els ‘gunners’ van aixecar un trofeu va ser fa vuit anys en guanyar la FA Cup
da fracàs si aquesta serà la seva última temporada. El professor d’Estrasburg està visiblement nerviós.
La seva vareta màgica no funciona. Els joves a qui ha donat el relleu (Gibbs, Gervinho, Ramsey, Santos, Koscielny…) no responen a les expectatives. A Rosicky li falta geni, a Oxlade-Chamberlain, experiència, i el talent de Cazorla (que dissabte va marcar dos gols a l’Aston Villa) no és suficient.
Els gunners fallen en totes les línies. El porter polonès Szczesny ha retrocedit en comptes d’avançar. El central alemany Mertesacker va ser cosit pels davanters del Bayern, fins al punt que un comentarista va dir que semblava un “agent doble dels alemanys”.
Al migcamp li falta força, i l’atac que formen Giroud i Podolski fa enyorar Van Persie, i no diguem Dennis Bergkamp, Robert Pires i Thierry Henry. Sembla la decadència i la caiguda de l’imperi de Wenger.