Mobile World Team
Entre el fred que feia dissabte i el que farà demà, el Camp Nou haurà de solucionar els brots d’hipotèrmia futbolística que viu l’equip. Contra el Sevilla, el Barça va tenir la sort de guanyar un partit que només va merèixer empatar, i a Milà va saber perdre sense refugiar-se en excuses. Malgrat un fred que encartona els escrots i fissura els mugrons, ja fa dies que la revenda per demà funciona a tota màquina. L’arribada de milers de mobicongressis
tes ha multiplicat la demanda i n’ha disparat els preus. És la mena de clients que Barcelona necessita: bon nivell adquisitiu, domini de la tecnologia, gana prostibulària i carteres prou plenes per ser convenientment robades. En això (no robar però sí atraure clients tecnològicament avançats), el Barça també és pioner.
Assimilant la dificultat de gestionar l’absència de Tito Vilanova, el club ha assumit la distància i ha propiciat un sistema de comunicació innovador: la
titofonia mòbil, que li permet connectar permanentment amb la banqueta. El problema és que el Camp Nou té una cobertura capriciosa. Depenent de l’assistència, el temps i el lloc on et situïs, la comunicació és més o menys fiable. Ara, cada vegada que algú de la banqueta agafa el telèfon, interpretem que parla amb Tito, quan, en realitat, potser encarrega una pizza o comparteix porcades amb una amant especialment nimfòmana.
Real o fictícia, la titofonia provoca sensacions inèdites. D’entrada, la satisfacció de comprovar que Vilanova és el primer a subratllar la provisionalitat de l’absència (si truca, deu voler dir que està millor, pensem). Però també ens fa preguntar-nos si aquest control remot és suficient i si la cobertura és prou eficaç per evitar les ombres de desconnexió. D’ençà que Vilanova va decidir intensificar el tractament de la malaltia a Nova York, el club ha optat per la naturalitat institucional i el respecte individual. És una decisió intel·ligent que, per sort, ha pogut integrarse al context esportiu.
Sense l’avantatge de punts que, a la Lliga, el Barça tenia –que s’han incre- mentat amb Roura a la banqueta–, hauria estat molt més difícil gestionar les mateixes circumstàncies. És per això que a la Copa del Rei i a la Champions els problemes de cobertura futbolística (els detalls no es poden cuidar amb la mateixa intensitat i la capacitat correctora és menor) creen contradiccions més immediates. Exigir que l’equip funcioni igual que amb Vilanova i creure que l’autogestió pot superar al cent per cent aquesta interinitat, ¿és demanar gaire?
Abans que els resultats inclinin la balança cap a un desenllaç o un altre, potser convindria que cada culer establís un criteri de cara al futur. Els explico el meu. Estic convençut que, per plantilla i estil de joc, el Barça pot competir amb garanties contra el Madrid i el Milan, però també entenc que no sigui així i que es repeteixin els moments de futbol vulnerable viscuts a San Siro i dissabte al Camp Nou. Si poso damunt d’un plat de la balança les circumstàncies i sobre l’altre plat
El Barça s’esforça a integrar l’absència del primer entrenador, però no és fàcil
l’ambició de guanyar-ho tot –amb l’avantatge de tenir la Lliga molt a l’abast–, em sabria menys greu que ens eliminessin aquest any. I si aconseguíssim competir fins al final, em sentiria doblement satisfet, perquè l’èxit suposaria haver estat els millors al camp però també a l’hora de confiar, amb totes les conseqüències, en els recursos estructurals del club i assumir l’opció titofònica.
Contagiats pel miquel martipolisme de les últimes èpoques, podem caure en la temptació de repescar el “tot està per fer i tot és possible”. Però la realitat és més generosa i ens recorda que, amb desconnexions o sense, bona part de la Lliga ja està feta. La resta continua sent tan il·lusionant com altres anys, però, tenint en compte les circumstàncies especials d’aquesta temporada, és més relativa que mai.