L’amnistia fiscal en temps de crisi: un balanç negatiu
El passat dia 30 de novembre del 2012 va concloure el termini establert perquè els contribuents per l’impost sobre la renda de les persones físiques, per l’impost sobre societats i per l’impost sobre la renda de no residents poguessin acollir-se a la possibilitat de regularitzar la seva situació tributària mitjançant la presentació de l’anomenada declaració tributària especial (DTE).
El balanç dels resultats d’aquest singular instrument jurídic es pot fer des de diverses perspectives. Des d’una perspectiva pressupostària sembla que no s’ha aconseguit arribar a la xifra inicialment consignada pel Govern en els pressupostos generals de l’Estat per al 2012. No obstant això, no s’ha de menysprear l’efecte induït que ha produït respecte a altres impostos exclosos del seu àmbit objectiu, ni menys encara l’efecte d’aflorament de bases imposables ocultes que, sense cap mena de dubte, repercutirà en les quotes tributàries a ingressar en els propers exercicis fiscals (començant pel 2012 que s’autoliquidarà en el 2013) pels principals impostos directes del sistema tributari.
Des de la perspectiva social, n’hi ha prou de repassar les he- meroteques per advertir l’ampli rebuig que per a la ciutadania ha significat que el Govern articulés una fórmula legal ad hoc perquè determinades persones físiques i entitats jurídiques poguessin eludir el càstig pel frau fiscal consumat en períodes anteriors (prescrits i no prescrits) a un cost econòmic substancialment menor al que van suportar la resta de contribuents que van fer front a les seves càrregues tributàries en el moment establert per la llei.
No obstant això, més enllà de les valoracions que puguin realitzar-se en termes de moralitat tributària, la veritat és que són abundants els antecedents en la nostra pròpia història fiscal (i en els països del nostre entorn) sobre processos col·lectius de regularització tributària, coneguts popularment com a amnisties fiscals. Per això, no arribem a entendre la raó per la qual, en aquest cas, no s’han aprofitat millor les lliçons i ensenyaments que es desprenen de la nostra pròpia experiència i, sobretot, de l’experiència dels que ens han precedit en l’intent de finançar el dèficit pressupostari present mitjançant la capitalització d’una part de les capacitats econòmiques que en el passat van escapar al control de les autoritats tributàries, a canvi d’oferir als defraudadors el perdó de les infraccions comeses.
Finalment, des d’una perspectiva jurídica el resultat del reial decret-llei 12/2012 de 30 de març és senzillament desastrós. Lamentablement, la víctima silenciosa de la mal anomenada amnistia fiscal ha estat la seguretat jurídica. La precipitada redacció de la norma, l’error en la modalitat legislativa escollida per expressar-la, el vacil·lant procés de desenvolupament normatiu i, sobretot, la dubitativa posició de les autoritats fiscals encarregades de la seva implementació, que s’han sotmès indissimuladament als dictats dels principals grups de pressió econòmica del país, han deixat rere seu una reguera de contradiccions, rectificacions, rumors, incerteses, desmentiments i ambigüitats tan escandaloses que serà molt difícil recuperar el prestigi d’una de les institucions pú-
Un vergonyós espectacle d’improvisació, manipulació i desnaturalització
bliques que encara mantenien un alt grau de credibilitat social.
Aquest cost, invisible però molt elevat, es podia haver evitat. El recurs sistemàtic a les majories parlamentàries, un cop més, ha evidenciat la captura del legislador per part d’una administració (en aquest cas la tributària) que, arrossegada per la urgència del moment (que ningú discuteix), ha deixat de banda la reflexió i la pausa que ha presidir la gènesi de qualsevol norma a la qual, des del mateix moment en què se li atribueix rang de llei, ha de ser considerada com l’expressió de la voluntat popular. El preu que es pagarà per això excedirà en molt la minsa recaptació que s’hagi pogut aconseguir. Per això, si del que es tracta és de fer un balanç en termes de cost-benefici, n’hi ha prou amb la conflictivitat jurídica que s’anuncia en un futur immediat per a qualificar com de molt deficient el resultat obtingut per la regularització tributària instrumentada mitjançant la presentació de la declaració tributària especial.
Algú hauria de donar explicacions a la societat de la raó per la qual una mesura que només es justifica per raons d’urgència pressupostària, ha derivat en un vergonyós espectacle d’improvisació, manipulació i desnaturalització del nostre malparat sistema tributari. Esperem que, almenys, aquest fracàs sense pal·liatius serveixi de lliçó per als que en el futur es plantegin la conveniència de concedir una nova amnistia fiscal, encara que malauradament, si això passés, seria el símptoma inequívoc que estaríem vivint (de nou) una crisi econòmica i financera com la que patim des de l’any 2008.