25 de febrer del 2006, set anys després

L’ origen de l’enfortiment de la banca espanyola, com succeeix sovint avui gairebé oblidat, es remunta al 1940, acabada la Guerra Civil i gràcies a la figura de José Larraz, ministre de Franco, i al seu decret que impedia de repartir en dividends més del 6% sobre fons propis, és a dir, capital més reserves. En les mateixes dates els Millet, Carceller i Biosca, tres grups familiars catalans, inverteixen els seus di-

Luis Valls Taberner, que va ser president del Popular, va morir fa set anys després d’una vida lliurada al bé

ners als Previsores del Porvenir i aconsegueixen la majoria accionarial del petit Banco Popular. Félix Millet y Maristany, cosí germà de la mare de Luis Valls, és elegit president del banc i anys més tard compra les accions als seus socis Carceller i Biosca. Es ressent del desemborsament, que ha estat una mica fort, i acudeix als Valls i Taberner.

Don José (Pepe) Valls y Taberner és l’únic administrador o conseller català a Madrid, al poderós Banesto de llavors. El seu germà Domingo Valls és conseller del Banco Exterior. La gestió de Félix Millet no té èxit, i és llavors quan Luis Valls, molt jove, ve a ajudar-lo. El banc comença a créixer amb l’ajuda de diversos grups amics de Luis que li donen suport, uns des de dins, com els Gancedo, Fanjul, Díez Pichardo, i d’altres a comprar accions, com els Ribalta, Soldevila, Buixó i Casadellá. També amb l’ajuda dels seus germans Félix i Pedro i del seu cunyat Carlos Pérez-Sala.

Jo, el més jove dels germans de Luis, entro en acció a començaments dels anys seixanta. El 1963 Luis m’ofereix treballar al banc com a adjunt a la direcció, atesos els meus coneixements, en especial d’idiomes. Al banc i fora del banc, aquells anys ningú no parlava anglès, ni tan sols el cap del departament estranger. Això explica que en els meus gairebé quaranta-cinc anys que vaig estar al banc, jo fos una espècie de ministre d’Afers Exteriors.

Al banc la principal norma establerta per Luis va ser la prudència. El oráculo manual y arte de prudència, de Baltasar Gracián, va ser el seu llibre recomanat. Si som a prop de la frontera, és difícil no traspassar-la. L’especulació. Les modes. Si tots ho fan. Si ho fan els altres. Si és de lògica…

Vam tenir un director experimentat que va ficar al banc en una operació immobiliària reeixida. Malgrat l’èxit, nosaltres no estàvem disposats a haver de vendre pisos si la cosa anava malament. Vam sortir amigablement de l’operació. Vam pro-

La principal norma que Luis va establir al banc va ser la prudència; va recomanar llegir Baltasar Gracián

hibir a partir de llavors aquestes operacions especulatives i vam sacrificar el director. Va ser un veritable “oracle” com diria Gracián.

Luis Valls, com a membre de l’Opus Dei, sempre va respectar les posicions d’altres persones. L’Obra, igual com el Banco Popular i també Luis Valls, neix a finals dels anys vint. No van ser fàcils els seus principis. Va ser la perfecció laica dins de l’Església. Eren els anys quaranta i Luis era membre de les Congregacions Marianes dels P.P. Jesuïtes. Alguns dels millors congregants, i entre ells Luis Valls, es van passar a l’Opus, cosa que no va agradar als P.P. Jesuïtes i en especial al P. Vergés.

Luis sempre va tenir una inquietud social. El vaig acompanyar alguna vegada a repartir joguines i llaminadures en algun barri perifèric de Barcelona. La meva mare, dona religiosa i pietosa, estava preocupada amb la vocació de Luis. Per què no et fas franciscà, dominic o jesuïta, això de l’Opus Dei... ni tan sols està aprovat per l’Església. Acabava de sortir un llibre sobre la desviació d’uns apostolats: Opus Dei i Bañolas. Avui les dues institucions estan aprovades per l’Església.

Gràcies a Luis he tingut la satisfacció de conèixer i tractar en família monsenyor Escrivá, avui sant. També durant la nostra estada a Roma, el 1937, vaig conèixer un diumenge de Pasqua, a les escalinates del Vaticà, el cardenal Eugenio Pacelli, amic del nostre pare, que seria després S.S. Pius XII i que anys més tard va donar la seva aprovació a l’Opus Dei. Així mateix, a Roma el 1937, vam tenir l’honor de conèixer, amb motiu del naixement de la infanta Pilar, les seves majestats els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que van demanar al nostre pare que s’encarregués de la formació cultural del seu fill Joan, pare del rei Joan Carles, que des d’aleshores va voler ser comte de Barcelona.

L’activitat de Luis Valls va ser polifacètica, la família, la religió, la societat i la política. Va intervenir en els nomenaments d’Al- berto Ullastres, Mariano Navarro-Rubio i Gregorio López Bravo, que van donar lloc al canvi

tecnòcrata en el règim de Franco i després en la creació de FACES i la compra del diari Madrid, que va resultar un intent fallit de transició.

El meu germà Luis va ser un home de bé, va procurar fer el bé als altres. Va lliurar la seva intel·ligència, els seus diners, la seva família, la seva castedat. Va ser un membre exemplar de l’Opus Dei. Avui alguns sota la influència dels diners i del poder... Luis no va voler esqueles, només

No estàvem disposats a vendre pisos si la cosa anava malament. Vam prohibir aquestes operacions especulatives

en va aparèixer una als diaris

Abc i El Mundo del 10 de març del 2006, que deia: “Luis, molts et devem molt, bastants t’ho deuen tot. La lleialtat continua sent una virtut canina, una oració mirant al cel”. De petit em van ensenyar que “és de bona persona ser agraït”. De gran he après “és de malnat ser desagraït”.

Luis no va voler honors en vida, ni després. Només va demanar una oració per la seva ànima.