“La informació allibera: si jo sé, sóc més fort”
Tinc 60 anys. Vaig néixer a Nantes, vaig créixer a la Martinica i a Algèria. Visc a París. Estimo la mateixa dona des de fa més de 40 anys. Tenim dos fills. La inquietud és l’avantcambra de l’esperança. El que m’importa no és el que crec sinó el que faig
Perilla la premsa lliure? Sí, i la seva crisi és un dels problemes més greus que està travessant la democràcia.
Si ningú t’explica la veritat no pots decidir. Per això no es tracta de salvar les empreses de comunicació sinó de garantir la salut democràtica, es tracta d’exercir el periodisme.
Una tasca difícil, avui. L’oligarquia financera de les empreses de premsa li fa el joc al poder, i el grup polític de torn convoca els periodistes com si fos la seva regenta, juga amb les seves carreres, ascendeix o sanciona segons li plagui. En aquesta cultura política un periodista és un adversari que has de seduir o sotmetre.
Em deprimirà. Vivim la tercera revolució industrial, que té la mateixa magnitud que la que vam viure a l’inici de la premsa del paper. La rotativa va permetre la premsa de masses i alhora va representar un canvi social radical amb nous avenços democràtics i desastres com la Primera Guerra Mundial.
La revolució digital també té el seu costat destructiu?
Porta implícita la destrucció de certs valors, la creació de noves riqueses, països en declivi, d’altres que emergeixen, i un canvi radical en la manera de consumir. Afecta el comerç, la cultura i la geopolítica.
Quin és el costat bo? La possibilitat d’una revolució democràtica. Tenim un mitjà sense fronteres i horitzontal que atorga un dret democràtic essencial: el dretdels ciutadans a saber, controlat fins avui per una oligarquia que té la riquesa, la informació, els privilegis i el poder.
Aconseguiran controlar la informació que difon internet com a la Xina? Hem de lluitar per unes xarxes neutrals. Lluitar perquè tenir accés a internet sigui un dret com ho és accedir a l’aigua o a l’electricitat. I nosaltres, els periodistes, hem de defensar una premsa lliure.
Hem perdut aquesta batalla, els diaris tenen interessos i amos polítics. La Carta de Munic del 1971 diu que la responsabilitat dels periodistes de ser veraços en la informació preval sobre qualsevol altra responsabilitat, en especial respecte dels seus patrons i els poderosos.
A Espanya més de 8.800 periodistes estan al carrer.
El gran error dels periodistes és pensar que internet és l’enemic. Quan tota la premsa francesa festejava Nicolas Sarkozy, nosaltres vam denunciar els seus excessos i com va ser finançat per Gaddafi.
...I el cas Betancour. I el cas Woerth (frau fiscal) i el de Karachi (escàndol d’armes i milions d’euros, junt amb l’assassinat d’onze enginyers navals francesos). Però això no vol dir que siguem els millors periodistes.
Què vol dir? És una qüestió d’ecosistema: crear les condicions per exercir un periodisme lliure i de qualitat, i per això s’ha de respondre a una pregunta: quina és la raó de ser d’un periodista?
... Avui un ciutadà ja no necessita un periodista per expressar-se o denunciar com abans, pot fer-ho a través d’internet, crear el seu propi bloc o pàgina web, i aquesta és una molt bona notícia perquè ens obliga a retrobar la nostra raó social, que no és l’opinió –aquest dret és de tothom–. Es tracta d’oferir la informació d’interès públic que la gent no coneix.
La versió digital dels diaris no acaba de funcionar. Perquè el seu model és esquizofrènic. Al quiosc s’ha de pagar, la informació que ofereix el diari té un valor; però a internet és gratuït, segueix el model de la ràdio i la televisió.
El model de l’audiència. Sí, de la massa, i és un error. Buscar moltes entrades porta una informació superficial, el periodisme d’entreteniment. Si volem tenir un futur hem de crear una aliança entre periodista i lector que ha de pagar per obtenir qualitat.
Què pensa de Wikileaks? Tenim un acord d’accés a la seva informació. Wikileaks representa aquesta aspiració democràtica que permet el digital. Si davant del poder jo puc divulgar informació verídica que el desvela, puc pacíficament fer-lo trontollar. La informació és un alliberament: si jo sé, sóc més fort.
Cert. Hem de fugir del món de l’entreteniment i els que opinen de tot en el qual ha caigut la premsa. Necessitem més que mai una premsa lliure que informi amb rigor; pensi que l’import dels havers financers als paradisos fiscals l’agost del 2012 ascendia a 25,5 bilions de dòlars (la suma dels PIB dels EUA i el Japó).
S’estan emportant els nostres hospitals, escoles, pensions, autopistes... Tots els bancs i grans empreses, malgrat la crisi, tenen filials als paradisos fiscals. La riquesa dels països està en unes quantes mans i la tenen amagada. És obscè. Hem fet un salt enrere, una involució. Hem de lluitar i denunciar.