‘Il Cavaliere’ continua molt viu
Berlusconi ha deixat enrere els seus problemes amb una campanya eficaç que ha fet tornar a la cleda els seus electors
Silvio Berlusconi ha tornat a demostrar una resistència política a prova de tota mena de contratemps. Als seus 76 anys, assetjat pels processos judicials, expulsat gairebé literalment del poder fa quinze mesos sota la pressió dels mercats i dels socis europeus, il Cavaliere ha superat les previsions. No és la mòmia que creia el diari francès Libération, sinó un líder molt viu, encara capaç de connectar amb amplis sectors de la societat i d’aigualir la festa als seus rivals.
L’ex-primer ministre ha protagonitzat una campanya molt estranya, insòlita. Per primera vegada des que es va llançar a la política, el 1994, amb Forza Italia, Berlusconi no es presentava com a candidat a dirigir el Govern. Segons ell, el seu objectiu és el Ministeri d’Economia. No obstant això, la seva presència mediàtica ha dominat completament la campanya del seu partit, el Poble de la Llibertat (PdL). El teòric as- pirant a primer ministre, Angelino Alfano, va quedar eclipsat. El seu únic moment de glòria va ser a Nàpols, l’últim dia de campanya, quan va haver de presidir el míting final perquè Berlusconi, afligit per un problema ocular, no va poder assistir. Amb tot, el principal protagonisme el va continuar tenint el líder històric a través d’una intervenció en vídeo.
Va ser Berlusconi qui, en retirar la confiança a Mario Monti abans de Nadal, va propiciar l’avançament en pocs mesos dels comicis. Es va tractar d’una mani- obra tàctica, carregada de significat. D’aquesta manera va frenar els processos judicials, sobretot el del cas Ruby, on està acusat de prostitució de menors i abús de poder. Els fiscals no es van atrevir a continuar endavant amb les audiències i van acceptar ajornar-les. Hi va pesar el temor de ser acusats d’ingerència política.
A la campanya, Berlusconi va exhibir la seva extraordinària habilitat per comunicar. Es va atrevir a anar als platós més arriscats. La nit que va anar al programa Servizio pubblico, davant dos pe- riodistes molt durs contra ell, Michele Santoro i Marco Travaglio, va ser un èxit absolut per a il Cavaliere. Hi va explicar el que volia explicar. No el van posar en veritables dificultats. I fins i tot va poder muntar el seu propi xou, netejant ostentosament la cadira on s’havia assegut Travaglio. El programa va batre un rècord d’audiència. És possible que aquella nit Berlusconi fes un tomb al seu destí electoral.
L’excap de Govern va ser magistral en convèncer els seus votants de sempre perquè tornes- sin a la cleda, perquè li perdonessin tots els pecats, els escàndols, les frivolitats, els incompliments del seu programa. El seu raonament va ser molt simple: millor nosaltres que l’esquerra. Va acompanyar aquest argument central amb d’altres de més elaborats. Va explicar el seu allunyament del poder com una conspiració de diversos actors, entre els quals l’Alemanya de Merkel i la França de Sarkozy. Segons ell, es va oposar que la UE imposés a Grècia unes condicions de salvament draconianes, i també va ser un obstacle per a la política monetària que Berlín imposava al Banc Central Europeu. D’acord amb els resultats, aquest missatge va arrelar. El vot a Berlusconi s’entén també com certa reacció d’orgull italià.
Altres elements han pogut tenir un gran pes, en especial la promesa d’abolir l’impopular impost immobiliari i de tornar als contribuents l’import pagat el 2012. Molts ho van creure. Hi havia el precedent de l’any 2008, quan el govern presidit per il Cavaliere va eliminar un altre tribut molt semblant. Per a un sector no menyspreable de votants, escèptics, desenganyats de tots els polítics, la promesa de Silvio Berlusconi era una mica tangible. Almenys podien embutxa-
L’ex-primer ministre va parlar de complot europeu contra ell i va prometre tornar un impopular tribut
car-se diversos centenars d’euros. Berlusconi va aconseguir que quedessin enrere els escàndols sobre la seva vida privada, les cèlebres nits del bunga-bunga, les candidates d’aparador, que van marcar la seva darrera fase de govern, i va presentar la seva nova nòvia, que no té ni trenta anys. “Ara em sento menys sol”, va dir, buscant misericòrdia.
Potser no va ser una anècdota que el club de Berlusconi, el Milan, fitxés fa poc el davanter Mario Balotelli, repatriat de Manchester, o que l’equip derrotés el Barça en l’últim partit de la Champions. La política també és un estat d’ànim i Berlusconi sap com influir sobre els humors ciutadans.