El xafarranxo de Villa Madama
Juan Ramon Masoliver (1910-1997), crític literari d’enorme talent i col·laborador de La Vanguardia durant seixanta anys, es va atrevir amb la traducció al castellà de Quer pasticciaccio brutto de via Merulana, la novel·la més important de l’escriptor milanès Carlo Emilio Gadda, un dels grans autors de la Itàlia contemporània. No era una tasca fàcil. Sota la trama d’un relat policíac, Gadda va escriure el 1957 un veritable pastitx en què entremesclava les més populars expressions del romanesc (dialecte de la capital), argot policial, paraules estrangeres i citacions d’autors clàssics. Masoliver va fer una traducció encomiable i va resoldre el crucigrama lingüístic amb el següent títol: El xafarranxo aquell de via Merulana (Seix Barral, 2004). A la memòria de Masoliver i del seu geni davant el pasticciaccio de Gadda està dedicat aquest primer apunt sobre unes eleccions italianes que surten de l’urnes amb mal averany.
A les cinc de la tarda va començar a sortir fum del Laboratori Itàlia. Dues hores abans, en tancar-se els col·legis –és costum a Itàlia votar els diumenges i dilluns al matí–, els sondejos a peu d’urna dibuixaven un resultat nítid i europeu: clara victòria del centreesquerra a les dues cambres; sensible retrocés de Silvio Berlusconi i apreciable resultat de la llista de Beppe Grillo, sense traspassar la frontera del 20%.
Cap a les tres, un servidor estava prenent cafè en un restaurant del barri jueu de Roma, molt a prop de la Via Catalana. Tenia estès sobre la taula Il Foglio, el diari més interessant de l’àrea berlusconiana, dirigit per Giuliano Ferrara, un paio brillant, fill d’un llegendari corresponsal a Moscou del diari comunista L’Unità. Ferrara es preguntava ahir què passaria si les eleccions les guanyés Beppe Grillo. El periodista torinès té bon olfacte. L’amo del restaurant se’m va acostar i va fer broma: “Només ens faltaria que guanyés Grillo; després d’un actor, un còmic: aquest país no té solució”.
Després de sentir per televisió el vaticini dels primers sondejos, vaig trucar a Michele Ventura, vell amic de Florència i membre de l’estat major del Partit Demòcrata: “Sembla que guanyem amb claredat a la Cambra i que també podem vèncer al Senat”. Li vaig comentar a Ventura la possible paradoxa de la jornada: el còmic Grillo podia posar fi a la carrera del gran actor Berlusconi. Vaig sortir del restaurant amb aquesta idea al cap. Berlusconi, liquidat per un còmic. El partit d’internet fulmina l’hegemonia del partit de la tele- visió. Carai, era un bon titular.
A les cinc del vespre, com els deia, va començar a sortir una fumarada espessa del laboratori Itàlia. Les jornades electorals solen ser complexes en aquest país. A Espanya, després dels sondejos a peu d’urna, esperem tranquil·lament el recompte oficial per sortir de dubtes. I de vegades hi ha grans sorpreses (les eleccions catalanes del mes de novembre passat, per exemple). Com que el sistema electoral italià és molt enrevessat, l’escrutini oficial avança a poc a poc. Els resultats definitius poden trigar nou o deu hores a sortir de la cuina. Per pal·liar aquest lent avanç cap a la veritat, les televisions encarreguen projeccions a partir de mostres del vot escrutat. Les projeccions van més ràpides que l’escrutini oficial i serveixen de base per a tota mena de comentaris i anàlisi. Durant hores, hi ha dues veritats a Itàlia: la projecció i l’escrutini. Els dos cables es van creuar a les cinc i va començar a sor- tir fum. A les sis de la tarda, es començava a perfilar una greu situació d’ingovernabilitat al quart país de més envergadura a la Unió Europea. Molt preocupat davant el brusc gir de la situació, un portaveu del Partit Demòcrata llançava per televisió un missatge grec: “Haurem d’anar a noves eleccions”.
A les onze de la nit, la majoria del Parit Demòcrata a la Cambra dels Diputats penjava d’un fil finíssim i el Senat es convertia en un pantà sense majoria clara. Nit al·lucinant. Vaig viure una situació similar a Palerm el 2006. En
Els italians es rebel·len contra el dictat de l’austeritat bloquejant políticament el país
aquella ocasió, Romano Prodi va acabar guanyant les eleccions legislatives amb una majoria molt prima al Senat. El seu Govern va durar 722 dies. Encara no havia començat la gran tempesta econòmica del segle.
Guanyador mediàtic: Beppe Grillo, trencant tots els sostres amb el 25% dels vots. Un resultat espectacular . Seu és el terratrèmol. Seu és el telegrama de protesta a la cancelleria de Berlín. El còmic i el seu partit d’internet es converteixen en els principals intèrprets del malestar: amb un llenguatge molt àcid i fins i tot delirant, però sense violència al carrer, sense patacades a la grega i sense discursos xenòfobs.
Guanyador polític: Silvio Berlusconi. Ha ressuscitat. Com en les pel·lícules de Boris Karloff, el mort resulta que és viu.
Tristesa oceànica al centreesquerra. Malgrat la crisi, malgrat l’harem de Berlusconi a l’illa de Sardenya, malgrat la demagògia rampant, Itàlia no ha volgut donar una majoria inapel·lable a una coalició encara guiada pel quadre dirigent de l’antic Partit Comunista Italià.
Itàlia ha enviat un missatge a la cancelleria de Berlín: ¡Més austeritat vol dir ingovernabilitat!