El règim cubà i el rellotge biològic
El nomenament de Díaz-Canel obre expectatives de relleu
Assetjat pel rellotge biològic, el règim castrista ha apostat de nou per la joventut. La designació de Manuel Díaz-Canel, de 52 anys, com a número dos del Govern, obre expectatives sobre un relleu generacional a la cúpula del poder a Cuba, encara que no necessàriament per donar pas a una renovació política. No és la primera vegada que una figura vista com a promesa reformista és elevada a les més altes cotes de l’aparell oficial per després ser defenestrada.
Tanmateix, la pressió del temps juga a favor del tot just anomenat primer vicepresident, i el seu ascens pot, ara sí, marcar l’inici d’un rejoveniment efectiu del lideratge cubà. A més, Raúl Castro –reelegit com a cap de l’Estat per un lustre més a la mateixa sessió parlamentària on es va designar Díaz-Canel– va anunciar que aquest serà el seu últim mandat i, per tant, es retirarà del poder el 2018. Raúl, de 81 anys, també va dir que la seva proposta de limitar el mandat dels alts funcionaris cubans a dos períodes de cinc anys es portarà aviat a la Constitució, on també es delimitarà l’edat màxima –encara per definir– per exercir un càrrec públic. El president va qualificar l’elecció del seu presumpte delfí com un esdeveniment de “transcendència històrica”, donant per fet que l’illa inicia una transició generacional de forma “gradual i ordenada”.
Díaz-Canel, que substitueix l’històric José Ramón Machado Ventura (82 anys), no va dirigir la paraula als 612 diputats de l’Assemblea Nacional que el van elevar a la vicepresidència del Consell d’Estat, el màxim òrgan de govern. El seu eloqüent mutisme, potser, és el preludi d’una gestió grisa, a l’ombra, com a continuació de l’escassa brillantor de la seva carrera política.
Enginyer electrònic i exminis-
Als ‘joves’ Robaina, Lage i Pérez Roque els van fulminar perquè mostraven massa autonomia política
tre d’Educació Superior, Díaz-Canel va ocupar fins ahir una de les cinc vicepresidències del Consell d’Estat. Pertany des del 2003, en tant que membre més jove de tots els temps, al buró polític del Partit Comunista de Cuba, al qual va servir com a cap provincial durant 16 anys a Villa Clara i Holguín. Se’l considera un home afable i accessible, aficionat al ciclisme, de bona presència física –una mica narcisista, segons algunes fonts–, però ni faldiller ni bevedor. De discurs anodí, li agrada explicar acudits i procura mantenir un perfil de discreció, probablement perquè sap que el lliure albir polític sempre acaba malament a la Cuba castrista. Tan malament com va acabar el seu amic Roberto Robaina, exministre d’Exteriors i jove promesa en la dècada dels noranta, decapitat per tenir agenda pròpia. O amb finals tan abruptes com els del vice-president Carlos Lage i el canceller Felipe Pérez Roque. Els seus ascensos van ser fulminats de la nit al dia quan van demostrar un excés d’autonomia política.
L’elevació de Díaz-Canel a la segona posició política més important del règim l’havien avançat els analistes una vegada que va augmentar la seva presència mediàtica al costat de Raúl Castro. El va acompanyar fa unes setmanes a Xile, a l’última reunió de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys, i a una conferència de l’ONU sobre desenvolupament l’estiu passat. També va representar Cuba al jurament popular d’Hugo Chávez que el règim va escenificar a Caracas el 10 de gener passat.
“No seria estrany que Díaz-Canel fes un tomb més conservador a les seves expressions públiques i privades i provés d’evitar ser percebut com algú disposat a prendre iniciatives que no hagin estat completament aprovades per Castro. Per sobreviure cinc anys haurà d’assumir un perfil que li pot allunyar la simpatia de molta gent tant dins com fora de Cuba. Fins ara té fama d’intel·ligent i no arribista capaç d’esclafar qualsevol si és per ascendir. Va viure les aspiracions modernitzadores al costat de Robaina i va veure com els Castro hi van posar fi. Sap que està sota observació”, va explicar a La Vanguardia des de Miami l’acadèmic Juan Antonio Blanco, exfuncionari del servei d’intel·ligència cubà exiliat als Estats Units.