El PSC sí que pot?
El temps acostuma a donar dolces sortides a amargues dificultats. I així, han hagut de transcórrer més de tres dècades per estar en condicions d’entreveure una possibilitat factible d’exercici del dret a decidir del Partit dels Socialistes de Catalunya. Sense calendari a la vista per a la convocatòria d’una consulta per l’autodeterminació catalana inclosa en el pacte de governabilitat de CiU i ERC i amb almenys cinc camins pels quals vehicular el futur de Catalunya sobre la taula, totes elles amenaçades pel Tribunal Constitucional, el PSC de Pere Navarro es planteja per primera vegada el camí del mig: la proclamació unilateral del seu dret a decidir per votar al Congrés dels Diputats al marge de la tradicional autoimposada disciplina ideològica del PSOE.
No ho van considerar oportú el 2006 els llavors 25 diputats del PSC a Madrid en defensa de la integritat de l’Estatut. De fet, José Montilla va ser el primer a anunciar esmenes al Congrés al text forjat al Parlament. Ni en defensa de la proposta de pacte fiscal, incapaç el PSC de donar-li suport en la seva integritat a Catalunya per a satisfacció del PSOE. Res. És ara el PSC més feble qui consuma l’autodeterminació dels 14 diputats al Congrés per reivindicar el diàleg entre la Generalitat i el Govern espanyol sobre una hipotètica consulta. Un envit de CiU i ICV que permet rescatar –per la porta gran– els socialistes catalans del bloc del no al Parlament de Catalunya. Aquí va haver-hi multes per als cinc diputats que no van sotmetre’s a la disciplina de vot del PSC, i allà hi ha multa prevista per als que no obeeixin les ordres del PSOE, amb l’al·licient de certifi-
El PSOE i el PSC fa temps que es perceben l’un a l’altre com a principal enemic polític
car finalment on ubica Carme Chacón el seu corazón partío.
Amb la desconfiança a flor de pell, més encara després de la inesperada proposta de Navarro d’abdicació del Rei, i immersos en l’obligada necessitat de donar la batalla al carrer contra la pèrdua de confiança i de credibilitat social, PSOE i PSC –companys, germans?– fa temps que es perceben l’un a l’altre com a principal enemic polític.
La unitat de les formacions polítiques acostuma a mantenir-se ferma a l’abric del poder, amb expectatives electorals engrescadores i identificat clarament el contrincant comú. Però aquesta unitat es torna trencadissa quan s’emprèn el descens en bloc als inferns de l’oposició, les lluites personals acaben per imposar-se al debat ideològic i els casos de corrupció soscaven la credibilitat del projecte... Portes enfora, acaba per instal·lar-se el convenciment, confirmat enquesta rere d’enquesta, que els partits polítics no moren de mort natural, sinó que s’entossudeixen a abocar-se al suïcidi. I en aquest procés sinistre, es dediquen a mantenir-se uns sota vigilància permanent dels altres. Amb o sense intervenció de Método 3.