Oscar al cinema rendible
DE la cerimònia dels Oscar, celebrada ahir dilluns a la matinada, s’ha apuntat que la sort va quedar molt repartida. És veritat. Al capdamunt del palmarès s’hi van enfilar diversos títols, sense que cap destaqués particularment, per més que va ser La vida de Pi, dirigida per Ang Lee, la que es va emportar més premis (quatre), entre els quals el destinat al millor realitzador. Aquesta dispersió es veu compensada, això sí, per un significatiu denominador comú de les cintes més guardonades: la rendibilitat. Sis de les nou obres amb més nominacions havien ingressat ja més de cent milions de dòlars als Estats Units i el Canadà abans de la cerimònia. I La vida de Pi s’acosta als 500 milions de dòlars de recaptació global.
Després d’anys en què la nit dels Oscar semblava que s’inclinava davant megaproduccions de més volum que no substància, o per mostres de cinema independent que tenien més interès que no ingressos de taquilla, Hollywood ha corregit la trajectòria. I ho ha fet apostant per pel·lícules que combinen la producció dels grans estudis i la pertinença al mainstream amb una rendibilitat àmpliament provada.
A diferència d’altres països, que tracten la indústria cultural, o la indústria de l’espectacle, com si fossin capricis de productivitat dubtosa, els Estats Units fan una aposta clara pel sector. També per la seva capacitat com a sistema de transmissió d’un estil de vida. Això té el seu reflex en la llista d’obres premiades: tant
Argo, de Ben Affleck, millor pel·lícula, que evoca una operació de rescat d’ostatges nord-americans a l’Iran, com Lincoln, de Steven Spielberg, que recrea la lluita del president homònim per abolir l’esclavitud, es basen en episodis històrics. Naturalment, no totes les pel·lícules que es van endur una o més estatuetes ho van fer sobre una base històrica. Però d’una manera o una altra, totes retroalimenten el sector parlant de les excel·lències de Hollywood, un dels actius dels Estats Units. Incloent-hi La vida de Pi, que rere el discurs poètic conté una feina tecnològica superba, i es reivindica així el poder del cinema nord-americà en aquest terreny. O Los miserables, que mira cap enrere i entronca amb la tradició del musical, molt arrelada a la meca del cinema.
Per si quedessin dubtes respecte al compromís del poder dels Estats Units amb la seva indústria cultural i de l’espectacle, recordarem la sorprenent participació a la gala de Michelle Obama, la dona del president nord-americà, que va anunciar el guardó a la millor pel·lícula en connexió des de la Casa Blanca.