Àsia dinàstica
En la mesura que la cultura importa en la política, la recent onada de canvis de lideratge al nord-est d’Àsia suggereix que les societats asiàtiques són més tolerants –si no partidàries– de la successió dinàstica. La nova presidenta de Corea del Sud, Park Geun-hye, és la filla de Park Chung-hee, que va governar el país entre 1961 i 1979. El president entrant de la Xina, Xi Jinping, és el fill de Xi Zhongxun, ex-viceprimer ministre. El nou primer ministre del Japó, Shinzo Abe, és el nét i el nebot de dos ex-primers ministres japonesos, i el fill d’un exministre de Relacions Exteriors. Kim Jong-un és el fill i el nét dels seus dos predecessors a Corea del Nord.
Aquest patró no es limita al nord-est d’Àsia. El president Benigno Aquino III de les Filipines és el fill de l’expresidenta Corazón Aquino. Els primers ministres Najib Abdul Razak i Lee Hsien Loong de Malàisia i Singapur, respectivament, també són fills d’ex-primers ministres. A l’Índia, Rahul Gandhi està esperant entre bastidors, preparant-se per ficar-se a les sabates del seu besavi (Jawaharlal Nehru), la seva àvia (Indira Gandhi) i el seu pare (Rajiv Gandhi). Al Pakistan, Bilawal Bhutto Zardari –fill del president Asif Ali Zardari i de l’assassinada ex-primera ministra Benazir Bhutto, i nét de l’ex-primer ministre Zulfikar Ali Bhutto– va fer recentment el seu debut polític. La successió dinàstica s’està tornant la norma a tot Àsia?
No es pot negar que un llinatge distingit els dóna als candidats polítics un avantatge sobre els rivals. Però també és clar que tenir parents distingits no és cap garantia d’èxit. Considerem els alts i baixos en l’historial de l’expresidenta filipina Gloria Macapagal-Arroyo. El seu pare va ser un president respectat; tanmateix, a ella bé se la podria recordar com una de les persones més corruptes del país.
La qüestió clau és l’actitud dels líders quan assumeixen les seves funcions. Si ho fan amb un sentit de dret a exercir el poder a partir del seu llinatge, probablement fracassin, com li va succeir a Arroyo. Afortunadament per a l’est d’Àsia, la majoria sembla arribar al poder amb un sentiment profund de responsabilitat i un compromís amb l’enfortiment dels seus països.
La denominació petit príncep probablement sigui una descripció injusta del xinès Xi Jinping. Al cap i a la fi, no pot dirse que hagi tingut una vida afortunada. Després que el seu pare va ser expulsat per Mao Zedong, va anar a treballar al camp, fins i tot abans de la revolució cultural de 1966-1976, experimentant de pri- mera mà totes les penúries que molts en la seva generació van haver de suportar. Després d’haver arribat al cim, no allotja en absolut una sensació de dret a exercir el poder. Pel que es diu, sent una sensació encara més gran de responsabilitat per demostrar que es va guanyar el seu lloc partint del mèrit, no del privilegi.
Les dues Corees, Japó, Índia, Pakistan i Filipines són escenari de successions dinàstiques en el poder
Xi Jinping també ha de ser conscient que els fills de la segona generació de líders de la República Popular enfronten un considerable ressentiment per part de la població, a causa de la seva ràpida acumulació de riquesa. Això explica el seu interès per combatre la corrupció. Si no ho aconsegueix, serà considerat un fracàs, i el monopoli polític del Partit Comunista Xinès pot acabar abans del que qualsevol pugui imaginar. Xi Jinping carrega amb un enorme pes sobre les espatlles.
El mateix succeeix amb Park Geunhye. Igual com Xi, va haver de lluitar per arribar al cim. El seu pare va treure Corea del Sud de la pobresa i la va convertir en un tigre econòmic. Però el seu govern tam-
El patró de lideratge dinàstic d’Àsia no la fa immune als desafiaments que enfronta la resta del món
bé va ser brutalment repressiu. I un fet encara pitjor per a Park: molts dels seus antecessors són considerats un fracàs. Dos expresidents, Roh Tae-woo i Chun Doohwan, van ser processats; un altre, Roh Moo-hyun, es va suïcidar. També hi ha rumors poc amables que giren entorn del president sortint Li Myung-bak. Corea del Sud, clarament, és un país d’èxit que lluita per definir-se.
En teoria, hauria d’estar celebrant els seus assoliments econòmics i culturals. A la pràctica, per ser un país petit amb un veïnat problemàtic –i sent Corea del Nord un motiu constant de tensió–, viu en un estat d’ansietat existencial. I Park, la victòria de la qual no va reduir l’actitud ambivalent del poble cap al seu pare, ha de saber que curar les divisions evidents en la societat sud-coreana no serà una tasca senzilla.
La missió més difícil és la que l’espera a Rahul Gandhi. Cap partit per si sol pot dominar la política índia com ho ha fet el Partit del Congrés des de la independència, el que implica un futur de coalicions difícils i bel·ligerants. En aquestes circumstàncies, l’Índia necessita, per sobre de totes les coses, líders decidits. Tanmateix, igual com Hamlet, Rahul sembla indecís. Podria haver acceptat el lloc fa alguns anys, si hagués volgut ferho. Els seus dubtes han de reflectir una profunda ansietat.
Tanmateix, la seva renuència és comprensible. Una vegada més, la successió dinàstica no assegura l’èxit. Razak de Malàisia, per exemple, va fer un enorme esforç per reunificar el seu país. Però tot indica que enfrontarà una elecció extremadament renyida aquest 2013. Encara que improbable, la seva coalició Barisan Nasional podria desintegrar-se. Els seus antecessors no van enfrontar una perspectiva semblant.
Al Japó, es considera universalment que Abe no va tenir un bon balanç en el seu primer període com a primer ministre (2006-2007), malgrat el seu llinatge distingit. Ara s’ha fet càrrec d’un país encara més afligit de problemes, amb desafiaments interns i externs enormes. Pocs aposten que tingui èxit.
En resum, el patró de lideratge dinàstic d’Àsia no la fa immune als desafiaments que enfronta la resta del món.
En un moment en què Àsia genera la classe mitjana més gran del món –que, segons les projeccions, creixerà més de tres vegades, de 500 milions a 1.750 milions per al 2020–, també haurà de lluitar amb reclams de governs més competents i més responsables. A Àsia avui, inquiet està el cap que porta posada la corona.