Això és la conya
Ni el nostre millor escriptor no podrà amb tot això. No és que la realitat superi la ficció, és que no seria creïble com a novel·la. La literatura té regles precises i si estressa massa els límits de la versemblança la història cau i l’autor no convenç. Com explicava Unamuno a Niebla, ni el mateix escriptor no pot fer el que vulgui amb una novel·la. La realitat, en canvi, es pot permetre tota mena d’excessos, trencar regles, crear personatges al·lucinants, esbossar girs insòlits de l’argument i fins i tot escriure finals impossibles. La realitat és la propietària absoluta del seu guió, i no hi ha res tan esperpèntic que l’espanti.
Si més no, pensem en els personatges i arguments de la nostra realitat immediata. És inversemblant imaginar que en plena tempesta perfecta de la monarquia, “l’amiga entranyable” del Rei concedeixi una entrevista al diari que fa anys que li fa el llit, i digui amb tota la desimboltura de rossa professional que ha fet de lobbista per al Govern espanyol i fa “feines delicades”, no se sap si en versió Mata Hari. Sort que “mai no li farà cap mal
Que la senyora feia feines per al Govern espanyol i resolia temes delicats? Però quina broma de país!
a la institució”, perquè acaba d’obrir un meló de proporcions còsmiques. Que la senyora feia feines per al Govern?, que resolia temes delicats? Però quina broma de país és aquest! I no només perquè les amants reials no donen entrevistes en cap lloc del món, sinó perquè o no es dediquen a aquestes curioses tasques o no se’ls passa pel cap reconèixer-les. I si ho fan, l’escàndol polític és de l’alçada d’un campanar. Però com que tot el guió dels darrers temps de la monarquia és un autèntic viatge al·lucinogen, aneu a saber si aquesta dona ha anat per lliure amb l’entrevista o ha estat la idea feliç d’algú de dins. I mentrestant, es va teixint la troca endimoniada del gendre i amics. Tot és possible en aquest país de broma. I com que tot ho és, resulta que un paio que ha estat tresorer major del partit que governa, que és al centre d’un escàndol polític fulminant i al qual se li han descobert comptes milionaris a Suïssa, continua viatjant pel món lliure com un ocellet, mentre saluda la gent aixecant-nos el ditet. I si això de Bárcenas i companyia supera la ficció del millor novel·lista del gènere negre, l’embolic dels espies supera qualsevol guió còmic. Tots s’han espiat mútuament, fins i tot els que van d’antisistema, ho han fet gratis et amore, i cap no recorda haver espiat al del costat. Pel mig hi ha amants, embolics a Can Barça amb Shakira inclosa i un tal Martorell a qui CDC li demana que deixi els càrrecs en el partit però el seu Govern el manté en el càrrec públic. Brutal. Per rematar, acusen Camacho d’autogravar-se, ella somiqueja el seu victimari pels micròfons i ningú no sap si el gerro l’han posat els seus o els altres. I això no és tot, que pot empitjorar, perquè la realitat és el que té, que per escriure el seu guió no necessita bons personatges.