Males influències
Avui serà un mal dia per a un de dos col·lectius tan massius com refractaris: els seguidors del Barça o els del Madrid. Perquè aquesta nit és caixa o faixa. Només hi haurà un vençut i un vencedor. Blanc o blaugrana. Els culers vivim en estat d’entotsolament des del dimecres passat a Milà. El mal no és irreparable, però el color del món que viurem en els dies que falten perquè aquells gasius milanesos ens tornin la visita depèn de qui passi l’eliminatòria aquesta nit. Els madridistes viuen entotsolats des de molt abans de Nadal, però s’aferren a una dècima gens nadalenca que els podria redimir de la bilis mourinhista. Aquesta semifinal de Copa amb el Barça la veuen com el tamboret al qual es voldrien enfilar per anar a Manchester a pronunciar el poema en veu alta i clara. Entre l’un i l’altre, encara un segon enfrontament al Bernabeu tan poc transcendent que els magnats televisius l’han programat a les quatre de la tarda. Segons com acabi la nit, els uns o els altres entrarem en catarsi mediàtica compulsiva. Els contertulians de l’equip derrotat buscaran senyals inequívocs de la desfeta mentre els contertulians de l’equip guanyador exploraran noves parafílies que els mantinguin ben alta la libido fins al compromís amb les hosts de les antigues ciutats de Mediolanum o Mamucium. Tant per a vencedors com per a vençuts el partit vespertí del dissabte farà més nosa que servei.
Entre les paranoies que una desfeta podria tornar patològiques n’hi ha una d’especialment sagnant: la possible mala influència de la publicitat sobre la fortuna dels jugadors que fan anuncis. Cada cop que veig l’espot d’un xampú anticaspa que protagonitza Iker Casillas penso que, si jo fos madridista (Messi no ho vulgui), ja els hauria posat una demanda. Trobo tan ridícul com inoportú veure el bon porter del Madrid estirat per terra com qui ha pres molt de mal amb l’excusa argumental que li piquen els cabells. Sobretot perquè, poc després d’estrenar-se aquesta horrible campanya, el pobre Casilles va anar per terra de debò i va prendre molt de mal per la trepitjada del seu company Arbeloa. Com és que aquell dia no van retirar l’anunci immediatament? No me’n sé avenir. En el bàndol blaugrana, espero no haver-me de penedir mai d’haver vist el bonàs de Cesc Fàbregas fotent-se unes gambes dalt d’un vaixell japonès. Si hagués estat David Villa el de l’anunci, just abans de patir el còlic nefrític, ja estaríem tots elaborant teories conspiranoiques que transformarien els anuncis en presagis.
I si no ho són, com és que Xavi no va voler menjar gules del nord amb Xabi Alonso i hi va enviar el Puyol, eh? Per què? Per què? Per què?
Si fos madridista (Messi no ho vulgui), ja hauria demandat l’empresa del xampú anticaspa d’Iker Casillas